Coses de les xancletes

Les xancles

A casa no estaven gaire per històries, a l’hivern botes i a l’estiu sandàlies, amb mitjons primer i en plena canícula sense. Jo em “pirrava” per unes xancles, em semblaven la cosa més exòtica!  el “més millor” del món, i com que no me les compraven me les fabricava jo, un cartó retallat a la sola i un retall de roba vella que me’l lligava al peu, aquell plaf, plaf que sonava en picar el cartó al taló em semblava el més glamorós que es podia sentir.

Una tarda xafogosa de no recordo si juliol o agost l’avi regava a “l’altra banda”, l’altra banda era la partida separada de casa pel torrent de les Anguiles, un pontarró que anomenàvem l’arc unia aquesta partida amb l’hort de casa; el pontarró era estret, just per deixar passar el rec que duia l’aigua de regar a l’altra banda i deixar-te passar caminant cautelosament amb un peu a cada banda de rec.

Anar a l’altra banda quan l’avi regava era una aventura, l’aigua era fresca i m’encantava veient com l’aigua corria pel rec i omplia el quadrant, quan era ple, el tancava i feia córrer l’aigua cap el següent, jo l’ajudava i em posava al final per dir-li que l’aigua ja arribava i que podia canviar de quadrant, com m’agradava! i aquella olor de terra mullada, i els cargols que revivien i els borinots i les marietes... però aquell dia en qüestió jo havia pres una decisió errònia, el meu disseny de xancletes de cartró no era el més idoni per passar per l’arc a l’altra banda; amb un peu a cada costat del rec dificultosament anava avançant, no m’havia adonat que la “Xispa”, un podenc eivissenc que l’avi tenia, m’havia seguit i que a mig arc em va voler avançar fent-me perdre l’equilibri i caure daltabaix de l’arc, no era més d’ un metre i mig d’alçada, però vaig caure de cap i em vaig fer un petit tall al front, l’avi em va sentir com plorava i això ho recordo bé em va  dur a coll fins a casa. Josefina, Josefina! ves a avisar el metge, corre, ves a avisar el metge...  sé que em van posar un punt, així a la brava i vacuna antitetànica; quina por em feien les agulles!

Pintors d'ofici

Anton Barnadas Bas 1915 aprox

Anton Barnadas Bas va néixer al Vendrell el 18 de febrer de 1899. Era fill d’Anton Barnadas Martorell i de Marina Bas Barot. Diu al registre de baptismes que va ser batejat solemnement el 28 de febrer  tot i que ja havia estat batejat  d’urgència per la llevadora  en el moment de néixer.

Consta en el registre de matrimonis que el seu pare quan es casa amb Marina Bas el 23 de maig de 1895 té vint-i -cinc anys i és pintor d’ofici, ell seguirà també amb aquest i el transmetrà al seu fill Anton Barnadas Rosell. També era pintor el seu germà Josep Barnadas Bas que com ell  llegà l’ofici al seu fill Josep Maria Barnadas Poch. Ara al 2022 no queda cap pintor d’aquesta nissaga.

                                                                                La Riba

ABB era fill d’Anton Barnadas Martorell, primer fill de la família nascut a La Riba el 1871, els seus germans Josep, Simeon i Anna van néixer ja a El Vendrell, se’ls coneixia  pels de Cal Tonet Paperer ja que tenien un negoci relacionat amb l’ofici, manufacturaven i comerciaven papers, paperines i altres productes. A la Riba hi ha encara les restes del Taller o molí dels Bernades (tal com era escrit fins que els inscriuen a El Vendrell) al marge dret del riu Brugent  sortint de La Riba.

 ABB morí jove al 40 anys el juliol de 1939, la mateixa edat que tenia el seu pare en morir el 1926 i el seu avi Joan Barnadas Ferrer el 1886, que segons diu el registre morí al seu domicili a la plaça Nova 3 i consta que és paperer.

Testimonis de l’ofici de pintor en conservem molts i particularment alguns em “prenen “ moltes estones com és el cas del d’avui.

Una preciosa col.lecció de làmines : ‘MODELLI D’ARTE DECORATIVA’ pertanyent a ABB d’on prenia model per als dissenys que després pintava a les cases, perquè quan dic que eren pintors d’ofici vull dir això, d’ofici, tenien una basta formació en tècniques i estils, no es limitaven només a canviar el color de les parets o a emblanquinar fatxades, cosa que per altra banda també feien. La col·lecció la conservà el seu fill A. Barnadas Rossell  fins que ha passat a les meves mans i la conservo amb gran estima.

Cada carpeta conte 60 làmines són dissenys de prestigiosos artistes italians de principis del sXX, hi ha dissenys de vitralls, plafons ceràmics, estampats tèxtils, decoracions pictòriques murals... a tot color i cuidada impressió, editades entre 1910 i 1915 aproximadament a l’interior hi ha l’etiqueta d’on les va comprar, una llibreria que en aquell moment estava situada al carrer Banys Nous i que després es traslladà a l’eixample especialitzada en llibres d’art, era l’epoca en que ell es formava a Barcelona i en la que segurament es va fer la fotografia, al carrer Sant Pau, Fotografia Rovira tal com consta al darrere la postal.