L'ametller ( Els arbres VI)

L’ametller (Els arbres de la meva vida)

L’ametller. ( Els arbres de la meva vida)

 

Quan l’ametlló comença a inflar-se, els pètals, amb el més lleu alè de brisa es deslliuren del calze i  emprenen un breu  i lent vol, aquest acaba a redós de l’aspra i fosca soca de l’arbre brodant pètal a pètal un nivi i efímer tapís.

Quan això passa em ve a la memòria una llegenda que ens explicava el papa algun dia veient els pètals de l’ametller caure com flocs de neu.

Diu que fa molts anys un rei moro va veure entre els presoners una noia rossa d’ulls blaus i posat altiu, impressionat per la seva bellesa li va donar la llibertat, amb el temps es va guanyar la seva confiança i li demanà per casar-se.

Van ser prou feliços al començament, però de mica en mica la noia emmalaltia sense una causa aparent.

Un vell que havia també estat fet presoner, encara que sense la sort de la noia, i com ella vingut de les terres del nord va demanar ser rebut pel rei, aquest li concedí i el vell li digué que la malaltia no era ni més ni menys que el sentiment de nostàlgia que la noia patia per la neu de les seves llunyanes terres, i que per curar-la havia de fer plantar els voltants del palau d’ametllers així quan florissin la princesa tindria la il.lusió de la neu de la seva terra i es curaria.

Així fou, a la següent primavera quan els ametllers eren plens de flors, el rei va fer sortir la princesa al balcó i en veure aquella blancor sanà de la seva tristesa.

La seva vida i el seu amor foren molt llargs, esperant cada any l’arribada de la primavera.

 

Aquesta llegenda el pare la situava a Granada, però posteriorment he llegit que a l’Algarve també la conten per explicar la gran quantitat d’ametllers que hi ha.

 

Gener 2013

La mimosa ( Els arbres V )

La mimosa ( Els arbres de la meva vida)

Cada any, algun matí hivernal, la retina se’m nega de groc.

La mimosa ha esclatat, vellutada, gronxant-se elegant amb l’impuls de la brisa com si volgués volar  escampa suaument el seu delicat perfum.

No n’he tingut mai cap de mimosa, quan vaig tenir la possibilitat de plantar-ne una ho vaig fer, però no vaig trobar-li la terra que necessitava i en pocs anys va morir.

La meva mimosa l’he viscuda a través de la meva mare, me la va fer veure, tocar olorar amb els seus relats.

Li agradaven les flors i especialment les mimoses i a la casa on va néixer, i on vaig néixer  també jo, n’hi havia una que la va acompanyar fins que la gelada de febrer del mil nou-cents cinquanta-sis la va matar, encara que jo ja havia nascut, no en tinc record.

Quan de petits miràvem els àlbums familiars ens explicava on era, com era de gran, l’olor que feia i les seves paraules s'apagaven en explicar-nos com havia mort.

Ella guapíssima vestida negre, de núvia, amb la seva toia i al darrere la mimosa florida.

És l’única imatge que tinc de la mimosa, però com si l’hagués viscuda.

Quan la mama se’n va anar era febrer i n'hi havia en flor, sobre el seu taüt una branca d’ametller florit i un pom de mimosa.

Gener 2013

 

L'alzina. Els arbres IV

A l’altra banda del torrent hi havia i encara hi és, l’alzina, d’alzines n’hi havia d’altres, però aquesta era, l’alzina.
Per arribar-hi, cosa que feia sovint, havia de travessar l’arc, així anomenàvem un pontet amb aquesta forma, en realitat era un aqüeducte que portava l’aigua per regar els camps de l’altra banda del torrent de Les Anguiles, per travessar-lo calia posar un peu a cada banda del rec cosa tan arriscada com atractiva, sobretot quan l’avi regava a l’altra banda i l’aigua hi corria amb energia.
Teníem una sínia molt gran que mitjançant una xarxa de recs repartia l’aigua pels camps del voltant de la casa, una obra d’ingenieria, l’aigua lliscava per la força natural de la gravetat.
M’agradava sentir com corria, neta, fresca, mullar-hi les mans, posar-hi barques de paper que encallaven en el primer revol, barques de sípia amb veles de paper, d’escorça de pi i de fulles de canya amb les que més d’una vegada m’havia ensangonat els dits.
Era bonic veure com amb l’aixada l’avi barrava el pas de l’aigua al quadre de mongeteres i el dirigia a les  tomàqueres, als pebroters o als carbassons…la terra quedava amarada,  amb aquella olor que em porta als origens…
Bé doncs, quan arribava a l’alzina aquestes experiències m’havien alimentat els sentits i de quina manera, l’alzina era l’Ítaca però el camí el feia tan llarg com podia, s’ho valia.
Un cop a l’altra banda, així anomenàvem aquesta part dels camps, travessava una altra riera, paralel.la a la primera,   ho feia pel damunt d’una palanca de fusta  al mig de la qual  saltava amb energia, era emocionant, ho feia amb tanta força que la vibració de la palanca m’enlairava i el risc de caure a l’aigua ho feia més atractiu encara.
Era per a mi una zona plena d'emocions, saltar damunt la palanca, enlairar-me més cada vegada, veure com les culleretes zigzaguejaven en els tolls d’aigua quieta, sota els joncs, pescar-ne i observar com els sortien les potetes, els queia la cua i finalment, pobretes, raquítiques, morien dins el pot de vidre…
Més d’una tarda d’estiu hi havíem berenat, la mama agafava pa i en passar per l’hort collia cogombres,  asseguts  a la palanca amb els peus a l’aigua fresca  menjàvem aquest berenar tan particular. En acabar seguíem l’ombrívol camí fins sentir-nos protegits per la copa, immensa i embolcalladora de l’alzina, el tronc es bifurcava a poca distància del terra i el brancam s’aixamplava donant-li encara una aparença més gran, ens hi estàvem una estona jugant o collint móres a la banda solana del camí…
A finals d’estiu i les primeries de la tardor al voltant de la seva soca hi trobavem llores verdes i grises a la  tardor buscàvem les seves glans, llargues i fines de sabor dolç, si tenien un foradet les obríem fins trobar el blanc cuquet que habitava el seu interior.
En un cop de geni quan devia tenir nou o deu anys vaig decidir que marxava de casa, i ho vaig fer, molt enfadada, vaig prendre el camí de l’alzina i allí em vaig quedar fins que es va fer fosc i vaig trobar que era hora de tornar a casa.
Ja a l’adolescència recordo haver-hi anat buscant la solitud, a llegir, a escriure alguna carta…

 

El llorer. Els arbres III

Hi havia dos llorers a casa, un  darrere, a tocar del celler i el segon a l’altra banda del torrent, al costat del canyar.

No eren arbres amb tronc i copa sinó que amb els anys havien anat sortin rebrots i eren com un bosc de llorers,  els troncs de l’interior havien mort, suposo, i....

Seguir llegint:    http://www.camillaperez.com/?p=3071

El magraner. Els arbres II

El magraner

Recolzat a la tàpia del baluard hi havia un vell magraner, una enfiladissa de flor menuda i blanca aprofitava cada primavera les branques del costat del mur per enlairar-se i veure el sol.

El magraner cada primavera feia uns bons préssecs, d’aigua els primers, de carn blanca i sucosa, més entrat juny i juliol eren de carn turgent i groga, perfumada… a la tardor com tots els altres magraners ens donava magranes.

Acabàvem de dinar i el papa ens deia: -Veniu, he vist que el magraner té préssecs!

Ens faltaven cames per córrer cap a l’arbre i veure aquells fruits que tan estratègicament havia distribuit el pare per les branques més baixes.

Això es repetia tres o quatre cops l’any fins que ja va trobar que érem massa grans per aquest joc.

Quan sabia que es començaven a collir els primers préssecs corria a comprar-ne uns quants, a la botiga o al pagès que en tingués, disfrutava del joc, em sembla que més ell que nosaltres mateixos.

Quan el magraner deixava de donar préssecs començava la seva curiosa florida,  petites boles verdes d’egregia corona guarnida amb pètals d’un roig viu intensíssim i llargs estams grocs, també hi jugàvem amb les flors del magraner, en féiem pipes, clavàvem un tronquet  al futur fruit i jugàvem a fumar.

A l’estiu, ombrejava els nostres jocs i al vespre  escoltava silent les converses mentre preníem la fresca.

Arribada la tardor, s’esberlaven els fruits, impotent la pell per contenir tanta vida robí. Dolces i sucoses, amb vi i sucre, soles…

 

A l’hivern, nu davant la casa esperava la tebior dels primers raig de sol de primavera per inflar els borrons i treure fulles i  préssecs i flors…

El bosquet. Els arbres I

El bosquet

 

Sovint situem algun fet de la nostra vida en referència a algun esdeveniment que per a nosaltres és important, abans o després de conèixer algú, de fer algun viatge, d’una malaltia, d’un disgust….

L’observació de la natura és per a mi com la respiració, la faig d’una manera inconscient, essencial per a la vida va entrant lentament i fluida i em va construint.

D’això me’n faig conscient quan, com amb la respiració, hi poso la mirada, segueixo l’aire que m’aporta energia com recorre el meu cos per disfrutar-ne, adonar-me que en formo part, que no sóc ni més ni menys que la flor de l’esbarzer o el pitroig que saltironeja sota el taronger.

Situem els fets de la nostra vida, deia, en referència a d’altres que d’alguna manera ens han marcat, com fites en un camí.

Podria narrar la meva vida tenint per referents arbres,  a la vora de casa hi havia el bosquet,  deu o dotze pins pinyoners plantats pel meu besavi, hores i hores hi passavem descobrint entre la pinassa els preuats pinyons,  si en trobavem més dels que podíem anar menjant els guardavem en un pot de llauna i alguna tarda, asseguts al pedrís de casa ens els menjàvem, un cop sec i amb la força necessària si no s’esclafaven o ens aixafàvem els dits…si l’operació reeixia en sortia un diminut fruit blanc i allargat, protegit per un tel fi color d’avellana, el deix polsós de la closca ens tenyia de negre les mans.

Si trobavem alguna pinya plena era una festa, si en fa d’anys!  encara teníem la cuina econòmica, poca gent sap avui que és una cuina d’aquestes, de ferro colat negre amb uns detalls de llautó, cremava llenya o carbó, perquè la pinya s’obrís la mama la posava  al forn, quina olor!  la torno a sentir, penetrant, agradable, entranyable.

Mentre la pinya s’obria i deixava anar els pinyons tan amorosament protegits, amb un drapet untat d’oli ens netejava la reïna de les mans.

En aquest escenari, no devia tenir més de sis o set anys, vaig aprendre com germinava una llavor, un bri verdejava en una escletxa diminuta que esberlava el pinyó, quina força, tan petit i podia obrir aquell pinyó que tan ens costava d’obrir a nosaltres, aquella mica de vida verda que treia el cap seria un d’aquells pins gegant als meus ulls llavors…tinc claríssima la imatge, vaig aprendre molt bé la lliço, la germinació per a mi està íntimament lligada al bosquet i amb anar a buscar pinyons.

 

Gener de 2013, diumenge 13