.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
o.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
+(1280x853).jpg)
Sentir parlar de Les Torres, és com tornar
a llescar pa rodó amb la ganiveta, en
femení, a casa el ganivet del pa sempre va ser femení, el rac, raaac, de fer el
senyal de la creu a la base cendrosa d’aquell pa i la rivalitat entre els
germans per veure a qui li tocava el crostó besat, besat per un altre pa que el
tocava i el deixava blanc i diferent, aquesta és la qüestió, crec, tots volíem
aquell, el diferent; el color, la textura, el sabor…tot era diferent.
A Les Torres tot era diferent, sé que aquest records, vagues, s’han mitificat, però són, són en el meu imaginari i pensar-hi m’hi transporta i em fa feliç.
Hi havia anat en cotxe moltes vegades, però el record que més vivament guardo és el d’haver-hi anat en tartrana, sotraguejant…si en fa de temps!, però ho recordo, després del darrer revol, un trosset de camí costerut i pedregós sota una alzina immensa; alzina que encara hi és tot hi els canvis que ha sofert aquell indret, l’ombra d’aquesta m’havia acollit alguna tarda de primeres lectures; la porteta del quarto de la cisterna hi donava, un graó de pedra cobert de fulles que en trepitjar-les desprenien olor d’humitat, olor de vida, des d’allí només veia els camps rossos del blat, la civada, l’ordi o el sègol…també hi havia vinyes, però no tantes com ara, parlo de quan no s’havia intensificat encara tant el conreu de la vinya, de principis dels seixanta… de cases, poques, Ca L’Aranyó, Cal Dameta, Cal Pepó, Cal Ponç, molt més enllà, La Rimbalda, El Mas de Pontons, Els Sovals… la Font de Soval, La Font del Pany, St. Salvador de la Balma…
El Puig de les Torres, 762m
L’avi anomenava també el Mas de Fanfregona amb qui limitaven les terres i hi havia picabaralles per l’ús de l’aigua del torrent que els feia límit.
En un dietari que reflecteix tots els
moviments de la propietat des de 1909 fins el 1960, del 1912 he llegit el següent escrit:
…Doña
Hi pujàvem per Penyafort, en temps de pluges era costós travessar la riera i el rocallís era perillós, recordo una vegada que l´euga va relliscar i per fer-la aixecar vam haver de deslligar-la de la tartana, la feinada va ser gran, vam quedar tots remullats, el carruatge no es va tombar però poc n’hi va faltar.….
Les estances que ocupàvem quan hi
anàvem eren en un primer pis, al davant hi havia una gran terrassa orientada a
l’est, de dia era molt assolellada i a la nit em sembla que s’hi podien
veure totes les estrelles i
constel.lacions, com que quan es feia fosc només podíem anar a dormir o
explicar històries a la llum del carbur, anar a comptar estrelles era també una
gran distracció, allí em sembla que vaig conèixer
Ara que ho penso, el meu deslletament devia ser ben traumàtic, sempre em contaven que la iaia quan jo ja tenia uns bons catorze mesos, va haver de prèndrem una temporada cap a les Torres, lluny de la mare, deia que l’empaitava per tot arreu demanant “mims”, no volia menjar res més, vaja que poques manies, d’avui per demà, llet de cabra una mica aigualideta i a córrer, lluny de la mare… de salut, no sé si pel sistema dràstic de deslletament o per gens, de moment no me n’ha faltat, tan malament no va anar.
En alguna d’aquestes llargues vetllades sota la volta celeste, la iaia ens explicava que feia anys (1892) fou assassinat el rector de Foix, el santuari que cimbellava el puig veí, que els malfactors, quatre en concret, entre ells una dona, deien les males llengües que era la majordoma que l’havia traït, foren garrotats públicament a la plaça, a Vilafranca.
Era freqüent en aquelles èpoques
assaltar esglésies, ermites o cases de pagès per robar-los i ens explicava la
iaia que a una avantpassada seva, en aquella mateixa casa on estàvem, uns
lladres l’havien lligada a una cadira i l’havien amenaçat de calar-li foc a
sota si no els donava tot el que de valor tingués, ella ho va fer, és clar, i
salvà la vida.
Encara m’enlluerna la imatge, només sortir del baluard, dels llençols estesos sobre el cosconar, a casa els llençols s’estenien a l’estenedor, allí això també era diferent, una estesa blanca enlluernadora davant la casa, el dia de bugada, al safareig, amb la pastilla de sabó en una mà i la pala de fusta per batre la roba a l’altra, recordo haver dormit en llençols de bri, llençols de cànem cru teixits a la plana, eren pesants, però frescos…
Qua va néixer l’Anton, finals d’agost
de 1963, el papa ens va dur a tots quatre cap a Les Torres, així la mama
estaria més tranquil.la amb el nounat. Una tarda vam anar a berenar a l’avenc,
era un racó que ens agradava molt, enfilavem el camí del davant de casa,
deixàvem els xiprers que va plantar el tiet Josep Anton a mà dreta i ens
endinsàvem en un bosquet d’alzines, entre dues roques immenses, al costat del
camí, només superant un petit desnivell es trobava una escletxa misteriosa;…
que si anava a l’altra banda de la terra,… que si s’hi havia perdut gent
intentant trobar la sortida… n’hi havia moltes d’històries sobre l’avenc, de l’escletxa sortia un aire gèlid i això
encara la feia més interessant. Quan el papa ens va dir que ja n’hi havia prou,
que cap a casa, a mi em va semblar que no n’hi havia prou, que volia seguir
camí avall i desobeïnt-lo ho vaig fer, ells anàven cap a casa i jo en direcció
contrària, era la gran i em volia fer notar, no havia fet més de dos-cents
metres quan la visió d’un animal mort, ple de cucs em va barrar el pas, em va
barrar el pas i paral.litzar sencera, només vaig poder fer un crit que va
arribar a orelles del meu pare a l’instant, quan va arribar ni mitja paraula,
era home poc parlador i el que havia passat ja m’havia donat
De tot això no fa gairé més de cinquanta anys i veient el dietari anteriorment esmentat m’adono dels grans canvis en el conreu.
Durant el primer terç del s.XX el
conreu de la vinya representava una petita part, es conreuaven cereals, blat,
civada, ordi i també moresc, fesols, cigrons, faves (per assecar), patates,
olives, horta i també fruiters, sobretot pomes, també farratge pels animals,
alfals, trapadella i veces.
També ramaderia, aviram, conills,
porcs, ovelles i cabres.
Es netejava el sotabosc, ntejaven les
alzines per fer carbó i pels fogots dels forns de pa; al dietari hi ha la descripció
de com bastir una carbonera que diu va ser encesa el dimecres a les 6 del matí
i d’una segona amb altres mides encesa el mateix dimecres a les 6 de la tarda,
aquesta segona diu que era tota d’alzina, carbó més valorat. Fins i tot consta al
dietari a qui es va vendre el carbó i quant se’n va cobrar.
Al 1930 arriba la premsa contínua, no hi havia corrent elèctric per tan cal pensar que anava amb un motor de gasoil.
El 20 de febrer de l’any 1931 es
comença la carretera perquè puguin pujar camions i portar a vendre el que es
produia així com el guano, l’adob que s’esmenta, el sulfat de coure, el sofre…
Hi ha una relació (transcric literalment) dels
Jurnals de voluntat dels veyns
Rumeu Dameta………………26
Rucell…………………………33
Masuve Fanfagona………..11
José Musons…………………5
Farnando…………………….4
Fill del Chanet Llenas……10
Juan Musons………………..4
Juan Valles………………..18,5
Masuvers de Las Torras
Martí Arnavat………….....10
Maldo Casan…………….. 6
Tòful Roig…………………20
------
149
total jurnales
Propietari José Garriga paga en
pasetas per dinamita i barrines y jornals 529 pesetas y un brana supa el ultim
dia.
Pel que dedueixo del dietari aquesta
carretera anava fins el Mas de la Riera.
El 20 de juliol del mateix any diu:
Juan Capatas tira barrinadas a la
pujada de les Dous per 10 jurnals y dinamita per la meva part 60 pesetas.
Penso que aquest dietari té molt de valor històric, només mirant-lo per sobre se’n poden treure moltes conclusions.
Els masovers, el Magí, la Joana, el Josep… ja no hi són, de la casa només se’n conserva la torre medieval, no s’hi pot accedir, els nous propietaris l’han voltat d’una tanca.
En la memòria n’hi guardo molts de records, però així, físics, que els pugui tocar, només el dietari.
Agost de 2013
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Els
baladres
Quan el sol
cau sobre els baladres el seu aroma dolç és més intens encara i cada inici d’estiu quan els roses infinits els
cobreixen em duen a la infantesa.
A la mama
li agradava molt el mar i creia que a nosaltres ens convenia jugar-hi, prendre
banys de sol i de iode i que això ens era bo, si podia ser, durant una novena.
No ens
podíem permetre una casa a la vora del mar, però això no era inconvenient
perquè ella ens agafés a tots quatre, tovalloles, dinar i els estris que tinguéssim per jugar i de bon
matí amb el cotxe de línia fins a Vilafranca primer i en tren fins a St. Vicenç emprenguessim el llarg periple. Un cop a
l’estació passaríem per sota el pont de la via i seguiríem carrer avall entre
els baladres en flor, l’olor dels
baladres i el mar feia una combinació
euforitzant, per molta calor que fes, per carregada que anés, per cansada que
estés.
L’intens
blau al cel, la remor carrer enllà de les ones, l’olor salada del mar, els
roses, gairebé blancs, assalmonats, pastels, intensos, vermellosos, sempre
perfumats…
En arribar
davant mar anàvem delerosos als
vestidors, em sembla recordar que els llogàvem per tot el dia, reservàvem una taula sota la pineda i ens
n’anàvem a banyar; buscàvem crancs, tallerines, petxines amb foradet per passar-les
d’un fil… feiem castells de sorra… ens colgàvem, ara les cames, ara tot el cos…
Esperàvem
ansiosos que passés el venedor de gelats, de blanc impol·lut amb el barretet, blanc també posat de costat, empenyia un carret de
fusta amb dos barrets cònics i platejats sota dels quals hi havia el desitjat
“mantecadu” així ho deia l’avi, de xocolata, de maduixa, de vainilla…
En alguna
ocasió l’avi venia amb nosaltres, ell
anava als banys, així ho deia, el balneari de Coma-ruga li agradava i hinanava sovint.
Costava
trobar el moment de marxar de l’aigua, era quan la gana apretava que decidíem
anar a l’ombra dels pins a refer-nos.
La pell
cremada pel sol agraïa l’ombra i aquella brisa fresca que corria sota la
pineda, dinàvem amb gana i després jugàvem una estona fins que enfilàvem el
camí de tornada cap a l’estació.
Era la
mateixa l’olor dels baladres, la mateixa que la del matí, però ara era una olor
més aviat trista, pot semblar estrany, però sí, hi ha olors tristes i la dels
baladres de tornada ho era, no volíem marxar, ens ho passàvem bé… potser no
tornaríem fins la setmana següent, o l’altra…
Al tren,
extenuats dormíem i somiàvem amb els peixets que ens creuaven entre les cames,
aquella vela blanca allà lluny a l’horitzó tocant potser Mallorca, l’ estel
blau i groc que feia volar un nen ros de pell blanca al qual no enteníem quan
parlava…
Baladre
(Nerium oleander L.)
La
denominació Nerium prové del grec, Nereus, qui simbolitzava el déu grec de la
mar i pare de les Nereides, en al·lusió a com és de comú trobar aquest arbust a
les zones properes a la costa.
De nena,
prop de casa no en tenia de baladres, potser era massa lluny del mar, ara sí
que en tinc i m’agraden, m’agraden perquè són de tija flexible que es mou
elegant al ritme del vent, fulla peremne, llarga i fina i flor senzilla i
generosa de colors i de perfums.
22 de juny
de 2013
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Associo el temps de collir olives al fred del carrer i l’escalfor del trull.
Les vacances de Nadal eren sinònim de passar-hi llargues
tardes.
L’avi en tenia un i el meu oncle Josep Anton n’era expert.
M’agradava veure quan els pagesos arribaven, amb el carro alguns o el tractor
uns altres, la dècada dels seixanta, carregats de sacs d’olives, sacs tacats de
sang d’oliva madura que apilaven sobre la bàscula, després poc a poc,
anirien abocant-los a una mena d’embut gegant, la tramuja diria que
en deien, que anava distribuint les olives, mentre la mola girava, sobre
la sotana.
Era l’hora d’engegar el motor que amb un sistema de corretges transmetia la força a la premsa hidràulica, m’encantava veure com lentament anava pujant i eixiquint-se la pila de cofins alhora que sota la vagoneta apareixia el pistó de la premsa, lluent i potent. L’oli s’escorria cofins avall cap a les basses recobertes també de rajoles vidriades vermelles.
Era llavors quan em deixava pescar llunes, en el fons fosc de
les morques hi lluïen llunes lluents d’oli daurat, i el tiet em deixava el
plat, planíssim i fi que tenia per intentar pescar-ne alguna, era un joc, el
tiet era juganer amb els nens.
Els pagesos podien pagar el servei de la mòlta amb oli o amb diners segons els convingués.
Al trull, quan es feia fosc sempre hi havia tertúlia, el que venia a demanar el torn per moldre les seves olives, el que les tenia molent-se, i els que de tornada a casa venien a xerrar una estona.
Els agradava vetllar la parada dels seus peus, aquest és el
nom que reb el procés de la mòlta, des que es pesen les olives fins que l’oli
és dins els barrals, “parar el peu”. Mentre parlaven, torraven pa a les brases
de l’estufa, menjaven un tall de botifarra, xerricaven del porró…
Abans de parar el següent peu calia buidar els cofins i les
morques de les bassetes.
Espolsaven la sansa o remolta dels cofins en una pila, immensa
que de tan en tant s’enduia un que hi comerciava, no sé que se’n devia fer, no
ens deixaven acostar-nos massa a la pila de sansa, el tiet deia sempre que la
seva bravada emborratxava.
Les morques de les basses anaven a un dipòsit on es guardaven.
Havia vist alguna vegada que en feien sabó.
Tota aquesta narració l’he fet recordant, abans de veure les fotografies, després de veure-les podria afegir-hi més coses, però se n’anirien més endins, m’han fet reviure moltes coses, per una estona he viatjat en el temps, una forta saccejada, plena d’emocions entranyables. Gràcies Ton per les fotografies.
.jpg)
.jpg)
