El proper dijous 5 de setembre
Eines, Camil.la Pérez Salvà
a les 20:00 innauguració
Capella de l’Índex
dijous, 29 d’agost del 2013
dijous, 15 d’agost del 2013
Les Torres Altes
+(1280x853).jpg)
Sentir parlar de Les Torres, és com tornar
a llescar pa rodó amb la ganiveta, en
femení, a casa el ganivet del pa sempre va ser femení, el rac, raaac, de fer el
senyal de la creu a la base cendrosa d’aquell pa i la rivalitat entre els
germans per veure a qui li tocava el crostó besat, besat per un altre pa que el
tocava i el deixava blanc i diferent, aquesta és la qüestió, crec, tots volíem
aquell, el diferent; el color, la textura, el sabor…tot era diferent.
A Les Torres tot era diferent, sé que aquest records, vagues, s’han mitificat, però són, són en el meu imaginari i pensar-hi m’hi transporta i em fa feliç.
Hi havia anat en cotxe moltes vegades, però el record que més vivament guardo és el d’haver-hi anat en tartrana, sotraguejant…si en fa de temps!, però ho recordo, després del darrer revol, un trosset de camí costerut i pedregós sota una alzina immensa; alzina que encara hi és tot hi els canvis que ha sofert aquell indret, l’ombra d’aquesta m’havia acollit alguna tarda de primeres lectures; la porteta del quarto de la cisterna hi donava, un graó de pedra cobert de fulles que en trepitjar-les desprenien olor d’humitat, olor de vida, des d’allí només veia els camps rossos del blat, la civada, l’ordi o el sègol…també hi havia vinyes, però no tantes com ara, parlo de quan no s’havia intensificat encara tant el conreu de la vinya, de principis dels seixanta… de cases, poques, Ca L’Aranyó, Cal Dameta, Cal Pepó, Cal Ponç, molt més enllà, La Rimbalda, El Mas de Pontons, Els Sovals… la Font de Soval, La Font del Pany, St. Salvador de la Balma…
El Puig de les Torres, 762m
L’avi anomenava també el Mas de Fanfregona amb qui limitaven les terres i hi havia picabaralles per l’ús de l’aigua del torrent que els feia límit.
En un dietari que reflecteix tots els
moviments de la propietat des de 1909 fins el 1960, del 1912 he llegit el següent escrit:
…Doña
Hi pujàvem per Penyafort, en temps de pluges era costós travessar la riera i el rocallís era perillós, recordo una vegada que l´euga va relliscar i per fer-la aixecar vam haver de deslligar-la de la tartana, la feinada va ser gran, vam quedar tots remullats, el carruatge no es va tombar però poc n’hi va faltar.….
El mas de les Torres Altes és situat al NW de Torrelles de Foix, a l’obaga del puig de les Torres (
Les estances que ocupàvem quan hi
anàvem eren en un primer pis, al davant hi havia una gran terrassa orientada a
l’est, de dia era molt assolellada i a la nit em sembla que s’hi podien
veure totes les estrelles i
constel.lacions, com que quan es feia fosc només podíem anar a dormir o
explicar històries a la llum del carbur, anar a comptar estrelles era també una
gran distracció, allí em sembla que vaig conèixer
Ara que ho penso, el meu deslletament devia ser ben traumàtic, sempre em contaven que la iaia quan jo ja tenia uns bons catorze mesos, va haver de prèndrem una temporada cap a les Torres, lluny de la mare, deia que l’empaitava per tot arreu demanant “mims”, no volia menjar res més, vaja que poques manies, d’avui per demà, llet de cabra una mica aigualideta i a córrer, lluny de la mare… de salut, no sé si pel sistema dràstic de deslletament o per gens, de moment no me n’ha faltat, tan malament no va anar.
En alguna d’aquestes llargues vetllades sota la volta celeste, la iaia ens explicava que feia anys (1892) fou assassinat el rector de Foix, el santuari que cimbellava el puig veí, que els malfactors, quatre en concret, entre ells una dona, deien les males llengües que era la majordoma que l’havia traït, foren garrotats públicament a la plaça, a Vilafranca.
Era freqüent en aquelles èpoques
assaltar esglésies, ermites o cases de pagès per robar-los i ens explicava la
iaia que a una avantpassada seva, en aquella mateixa casa on estàvem, uns
lladres l’havien lligada a una cadira i l’havien amenaçat de calar-li foc a
sota si no els donava tot el que de valor tingués, ella ho va fer, és clar, i
salvà la vida.
També ens explicava que al puig que hi havia davant del mas, entre unes roques, durant la immediata postguerra hi va haver maquis, sempre eren històries intrigants i que despertaven una mica de por, la foscor, els sorolls d’una casa gran i vella, prop del bosc…creaven ambient de misteri, també ens explicava contes, alguns una mica de sang i fetge jo creia que se’ls inventava però després els he llegit al costumari de l’Amades: …-Maria, Marieta, ja sóc a la primera escaleta. Maria, Marieta, ja sóc a la segona escaleta… Maria, Marieta…Ja sóc dalt! ... I aixecàvem el cul un pam de la cadira de l’esglai.
Encara m’enlluerna la imatge, només sortir del baluard, dels llençols estesos sobre el cosconar, a casa els llençols s’estenien a l’estenedor, allí això també era diferent, una estesa blanca enlluernadora davant la casa, el dia de bugada, al safareig, amb la pastilla de sabó en una mà i la pala de fusta per batre la roba a l’altra, recordo haver dormit en llençols de bri, llençols de cànem cru teixits a la plana, eren pesants, però frescos…
Qua va néixer l’Anton, finals d’agost
de 1963, el papa ens va dur a tots quatre cap a Les Torres, així la mama
estaria més tranquil.la amb el nounat. Una tarda vam anar a berenar a l’avenc,
era un racó que ens agradava molt, enfilavem el camí del davant de casa,
deixàvem els xiprers que va plantar el tiet Josep Anton a mà dreta i ens
endinsàvem en un bosquet d’alzines, entre dues roques immenses, al costat del
camí, només superant un petit desnivell es trobava una escletxa misteriosa;…
que si anava a l’altra banda de la terra,… que si s’hi havia perdut gent
intentant trobar la sortida… n’hi havia moltes d’històries sobre l’avenc, de l’escletxa sortia un aire gèlid i això
encara la feia més interessant. Quan el papa ens va dir que ja n’hi havia prou,
que cap a casa, a mi em va semblar que no n’hi havia prou, que volia seguir
camí avall i desobeïnt-lo ho vaig fer, ells anàven cap a casa i jo en direcció
contrària, era la gran i em volia fer notar, no havia fet més de dos-cents
metres quan la visió d’un animal mort, ple de cucs em va barrar el pas, em va
barrar el pas i paral.litzar sencera, només vaig poder fer un crit que va
arribar a orelles del meu pare a l’instant, quan va arribar ni mitja paraula,
era home poc parlador i el que havia passat ja m’havia donat
De tot això no fa gairé més de cinquanta anys i veient el dietari anteriorment esmentat m’adono dels grans canvis en el conreu.
Durant el primer terç del s.XX el
conreu de la vinya representava una petita part, es conreuaven cereals, blat,
civada, ordi i també moresc, fesols, cigrons, faves (per assecar), patates,
olives, horta i també fruiters, sobretot pomes, també farratge pels animals,
alfals, trapadella i veces.
També ramaderia, aviram, conills,
porcs, ovelles i cabres.
Es netejava el sotabosc, ntejaven les
alzines per fer carbó i pels fogots dels forns de pa; al dietari hi ha la descripció
de com bastir una carbonera que diu va ser encesa el dimecres a les 6 del matí
i d’una segona amb altres mides encesa el mateix dimecres a les 6 de la tarda,
aquesta segona diu que era tota d’alzina, carbó més valorat. Fins i tot consta al
dietari a qui es va vendre el carbó i quant se’n va cobrar.
Al 1930 arriba la premsa contínua, no hi havia corrent elèctric per tan cal pensar que anava amb un motor de gasoil.
El 20 de febrer de l’any 1931 es
comença la carretera perquè puguin pujar camions i portar a vendre el que es
produia així com el guano, l’adob que s’esmenta, el sulfat de coure, el sofre…
Hi ha una relació (transcric literalment) dels
Jurnals de voluntat dels veyns
Rumeu Dameta………………26
Rucell…………………………33
Masuve Fanfagona………..11
José Musons…………………5
Farnando…………………….4
Fill del Chanet Llenas……10
Juan Musons………………..4
Juan Valles………………..18,5
Masuvers de Las Torras
Martí Arnavat………….....10
Maldo Casan…………….. 6
Tòful Roig…………………20
------
149
total jurnales
Propietari José Garriga paga en
pasetas per dinamita i barrines y jornals 529 pesetas y un brana supa el ultim
dia.
Pel que dedueixo del dietari aquesta
carretera anava fins el Mas de la Riera.
El 20 de juliol del mateix any diu:
Juan Capatas tira barrinadas a la
pujada de les Dous per 10 jurnals y dinamita per la meva part 60 pesetas.
Penso que aquest dietari té molt de valor històric, només mirant-lo per sobre se’n poden treure moltes conclusions.
Els masovers, el Magí, la Joana, el Josep… ja no hi són, de la casa només se’n conserva la torre medieval, no s’hi pot accedir, els nous propietaris l’han voltat d’una tanca.
En la memòria n’hi guardo molts de records, però així, físics, que els pugui tocar, només el dietari.
Agost de 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)