Art i Chanoyu

CATÀLEG DE L'EXPOSICIÓ

https://www.camillaperez.com/wp-content/uploads/2023/10/CATALEG-ART-I-CHANOYU-1.pdf

 

Quan compràvem planter

 

 

Olorava de lluny la primavera, apareixia el blanc rosat als ametllers, alguna ginesta esclatava en groc i a la mama li venien unes ganes irreprimibles d’anar a comprar planter.

Preparava la terra i esperava el dissabte que aniríem a mercat a Vilafranca i compraríem tot el planter que li agradés.

Al carrer de la Cort hi havia  un parell de parades que en venien, dotze roses místiques, dotze verbenes…  violers de pom, botonets, begònies, arbrets,  clavellines, setembres, coronados, clavells de moro, verdolagues... eren les flors preferides per a l’estiu.

Al mercat venien els plançons per unitats amb una mica de pa de terra ben mullat i els embolicaven amb paper de diari, la mama els tornava a embolicar amb un tros de sac humit i els posava dins d’un cabàs, l’era del plàstic estava a les portes malauradament.

També, si no era dia de mercat i volia comprar flors, anàvem als vivers que hi havia prop de la via, el del Parquet i el del Juvé,  quin bededéu de flors! M’agradava tant anar-hi…

En arribar a casa, amb la terra ben preparada, foradàvem amb una burxa de fusta en els llocs que ella havia designat, li agradava seguir dissenys geomètrics, no coincidíem gaire en això, ella era més de jardins afrancesats, jo més a l’anglesa, m’agradava un ordre desordenat, però ella manava i ja se sap…

Els plançons anaven creixent i seguir el seu desenvolupament m’entusiasmava, els regava, me’ls mirava, m’enfadava si algún cargol se n’havia menjat algún, així que veia cintes platejades per terra sabia que algún n’havia fet de les seves; els que més m’agradava veure com creixien eren els arbrets (Impatiens balsamina) n’hi havia d’un munt de colors,  la tija, molt carnosa, els feia molt llaminers per als llimacs i els cargols, els arbrets eren els més agraïts de tots; quan la calor apretava i a migdia els queia el cap assedegats esperant l’aigua de la tarda, només rebren les primeres gotes, començaven a deixondir-se i intensificar el color de les seves flors. Si et quedaves quieta miran-te’ls podies veure perfectamente com s’anaven aixecant, era màgic, em sentia tan bé pensant que els havia fet  contents… semblava que em donaven les gràcies amb els seus colors. Quan acabaven el seu cicle i s’anaven assecant oferien els seus fruits, uns saquests envellutats en forma de llàgrima acabada amb punxa que un cop madurs groguejaven i amb el mínim contacte s’obrien expulsant els granets foscos que contenien i a la propera primavera germinarien de nou.

De nena ja m’agradaven les feines del jardí i aquest gust, que gairebé s’ha convertit en necessitat, el mantinc encara.

Botonets. Bellis perennis

Setembre. Àster alpinus

“Coronadus” (així els deia la mama) . Àster de Xina. Callistephus chinensis

Rosa mística. Zinnia elegans

Arbrets. Balsamina impatiens

Verbena. Verbena hortensis

Clavellina de pom. Dianthus barbatus

Clavells de moro. Tagetes patula

Begònia. Begonia elator

Verdolaga. Portulaca

Amarant. Del grec, La flor que mai no es marceix

L’amarant ( del grec la flor que mai no es marceix)

Passo sovint per l’avinguda de la riera de la Bisbal, un d’aquests dies vaig tenir la grata sorpresa que el tram de davant de l’institut escola Àngel de Tobies  l’estaven enjardinant, hi plantaven uns plançons d’entre vint i trenta centímetres, passant amb el cotxe em va semblar veure que no eren d’una sola varietat.

Que bé! Que bonic quedarà, vaig pensar. D’entrada la presència de vegetació em fa tornar millor persona i no vaig malfiar de res. Vaig donar confiança als professionals (se’ls suposa) que  ho plantaven i als polítics que ho havien decidit (també se’ls suposa).

Penso que els voltants de les zones escolars han d’estar més polits i endreçats, si cap, que els altres. Els nens i les nenes si créixen en llocs nets i endreçats van tenint la necessitat de mantenir-los. La brutícia crida brutícia i l’ordre crida ordre.

Ha passat abril, maig, juny i mig juliol, l’estat d’abandó de la vorada és tan flagrant que em du a pensar que l’únic objectiu de l’enjardinament era l’electoral, està claríssim; si no hagués estat aquest se n’hagués fet un mínim manteniment.

No puc fer-hi més, estic indignada! a l’abril no eren encara conscients de la greu crisi climàtica que ens porta a l’actual crisi hídrica, afegida a la de valors que estem patint? Van plantar varietats que necessiten rec?...no tinc paraules. Necessitin rec o no, la deixadesa en que es troba el lloc és decebedora, papers, plàstics, les varietats plantades ( les que de moment sobreviuen) competint amb les espontànies, alguns pals amb restes de cinta d’assenyalar nova plantació... tot plegat trist, molt trist.

Quan creus que ja s'acaba, torna a començar, i torna el temps dels monstres que no són morts -i el silenci fa niu en la vida, fa niu en les coses-, quan creus que ja s'acaba, torna a començar.

Així ho deia en Raimon cap els anys setanta, en un altre sentit que avui torna a ser més vigent que mai, però també en un sentit més general, potser és hora, ara que sembla que se’ns acaben moltes coses, de començar de nou.

Deixem que al voral davant l’escola hi creixin les panissoles, els lletsons, els margalls, malves i totes les plantes que hi vulguin créixer, sobretot amarants veig que hi creixen molt bé i el significat del seu nom ho determina, ve del grec i vol dir “flor que mai no es marceix”; només cal mantenir-les al seu lloc, deixar-les fer el seu cicle i procurar que no envaeixin la vorera, posar ordre, res més. Veurem sempre el voral viu i donarem cabuda a moltes espècies d’insectes que hem foragitat de les zones urbanes i que ens són tan necessaris.

És el millor que podem fer pel planeta que considerem “nostre” i si ho voleu el millor també per l’economia municipal la “nostra”, poc o gens consum d’aigua, no haurem de comprar plantes ni ens haurem de preocupar gaire pel seu manteniment.

 

La flor del llessamí

Fora el baluard, arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si volgués atrapar l’ull de la palmera.

A l’estiu, quan el llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda, sobretot al capvespre; els borinots rossos no paraven de libar el nèctar de les diminutes estrelles blanques i amb el moviment d’ales feien que el perfum s’escampés més encara.

Tot molt bucòlic, però ja se sap, no hi ha nit sense dia ni fred sense calor...

Coses d’aquelles que no tenen pas un motiu conegut van fer que de canalla triéssim aquest racó tan bonic per estalviar-nos pujar a la segona planta de casa on hi havia el wàter. Sota la palmera, a recer del mur i sota el llessamí, s’omplia de pipís i caques de la canalla de la casa, la veritat és que de petits tombàvem una mica com animalets feréstecs pels voltants de la casa, dins i fora del baluard i alguna incursió més atrevida i tot... fèiem com els gossos i els gats companys de jocs, quan en teníem ganes ens n’anàvem sota la palmera i au! Que vagi de gust!

Fa anys que ja no hi ha baluard ni mur ni llessamí i el morrut va poder amb la palmera...

M’agrada molt l’olor de llessamí i n’he plantat uns quants a casa, la meva germana en canvi  no la pot sofrir, diu que el llessamí fa pudor de merda.

Tot depèn, ja ho diu la cançó.

Va de mongetes

Havien estat batudes i ventades, encara que sempre en quedava alguna d’un color que no era prou catòlic (així ho deien) o hi havia pedretes, cargolins, trossets de tronc, terrossets de fang sec... Tots al voltant de la taula de la cuina asseguts banda i banda en dos bancs ens concentràvem en la tria de les mongetes, al mig una muntanya que semblava no haver-se d’acabar mai; amb la mà n’acostàvem un grapadet i amb molta cura separàvem les brosses de les mongetes, que si això, que si allò, que si les del ganxet, que si les del carall, que si afartapobres, no, no, del genoll de crist, aquest any les de l’avellaneta no han anat bé... i sense adonar-nos-en les havíem triades totes.

Per arribar a taula les mongetes s’havien sembrat en una terra prèviament treballada, s’havien marcat els quadres ben escairats i anivellats, el rec a manta volia el terreny amb un lleuger pendent per fer  arribar l’aigua al final del solc, regar suposava haver omplert la bassa de la sínia. Si totes naixien  res, però si no ressembrar les que no havien germinat i que no vingués cap conill a fer el tast...  Per  emparrar les mongeteres havien tallat, en el seu temps, les canyes. Quan calia s’havien  tractat pel pugó, ensofrat, desherbat, regat, i una altra vegada, i una altra fins que després de la florida fruitaven, s’engruixien i granaven, un cop granades s’havien d’assecar penjant de les canyes, quan eren ben seques les separaven d’aquestes i les guardaven a cobert en un lloc eixut i resguardat dels ratolins fins el moment de batre-les.  

Havia vist batre a l’era amb una pala de fusta després amb una forca es llençaven enlaire  les mongetes, com que pesaven més, queien fent un munt, les tavelles seques, més lleugeres, eren endutes pel vent una mica més enllà i formaven un altre munt; lògicament no tots els dies eren bons per ventar, calia vent, ni massa, ni massa poc, el suficient i això... el terme mig costa d’aconseguir. Si el vent no acompanyava i n´hi havia moltes ho feien amb una ventadora, una màquina que accionant una roda amb una manovella produïa vent, d’aquí el nom, movia una sèrie de garbells de més gruixut a més fi que separaven els llegums de les impureses,  feia soroll i molta pols, també podia funcionar moguda per un motor.

I tot això per aconseguir unes humils mongetes, humils, que no mancades de gran valor gastronòmic i nutricional, un dels ingredients indispensables en la nostra tradició culinària... quant de temps, d’esforç i de coneixements calen per aconseguir un quilo de mongetes! i qui diu mongetes diu cigrons o llenties o qualsevol altre producte del camp, del camp com ha de ser, lògicament no em refereixo a la producció agrària extensiva sense escrúpols...

I que poc el valorem  aquest treball i aquest bon fer! 

 

A propòsit d'unes flors

“A propòsit d'unes flors” de Camil·la Pérez Salvà,  s’exposa a l’Espai Cultural Fòrum Berger

• L’Espai Cultural Fòrum Berger acollirà a partir del 19 de maig fins al 25 de juny l’exposició la Camil·la Pérez Salvà “A propòsit d’unes Flors”
• Un diàleg de flors, exaltat pel perfum i la música acompanyarà aquesta exposició

 

El divendres 19 de maig a les 19h s’inaugurà a l’Espai Cultural Fòrum Berger “A propòsit d’unes flors” una col·lecció d’aquarel·les de l’artista Camil·la Pérez Salvà, que van néixer com un passatemps durant el temps de pandèmia, per plasmar  les “Flors de debò” de Mercè Rodoreda on l’escriptora va descriure un fantàstic jardí floral que expressa un recull de flors imaginàries que, en ser escrites, anaven esdevenint flors de debò.

A l’Espai Cultural Fòrum Berger, tindrem l’oportunitat de contemplar les expressions de les diferents flors creades per Pérez Salvà de múltiples colors i formes sorprenents i que aniran acompanyades de perfums especialment creats per la perfumista Esperança Cases Prats per fer un joc de sentits d’aquest conjunt d’aromes tan particulars tot escoltant la melodia composta per la Carlota Baldrís.

I és que les flors destil·len perfum, i en aquesta exposició, tindrem l’oportunitat de jugar amb la vista i l’olfacte i també amb l’oïda. Es podrà olorar l’aroma i escoltar la música composta per cada una de les flors mentre es visita l’exposició, convertint-la en una experiència plurisensorial.

A la sala també hi haurà la projecció d’un vídeo presentació realitzat per Andrea Rigalós de tot el procés creatiu on s’explica els diferents components i processos del projecte "A propòsit d'unes flors".

La culminació d’aquesta interdisciplinarietat va ser l’edició del llibre que porta el nom de l’exposició ‘A propòsit d’unes flors’ editat per Onix Editor. El llibre recull els textos i la forma. La imatge de la Camil·la primer, ja que va ser el punt de partida. Tot seguit la Nati Soler Alcaide en va escriure la veu, tot escoltant les flors amb unes cites que fan referència a aquest fantàstic jardí. Més tard la Carlota Baldrís posà la melodia, però que queda en secret fins a tenir el llibre a les mans, llavors es pot escoltar utilitzant el codi QR impresos al llibre.

Dins la mateixa experiència, podrem gaudir de la fragància de l’obra, que la trobarem al punt de llibre perfumat per l’Esperança Casas Prats.

De manera presencial o a través del llibre que podreu adquirir Fòrum durant l’exposició, no perdeu l’oportunitat de viure ‘A propòsit d’unes flors’ i submergir-vos en aquesta experiència multisensorial.

Espai Cultural Fòrum Berger – Exposició “A propòsit d’unes flors”

A partir del 19 de maig fins al 25 de juny

• horari de dijous a dissabte de 18 a 20h i diumenges i festius de 12 a 14h i de 18 a 20h

https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_kuxNhlJE1AYdHUjAt8G11LFKwd4fFyyno&feature=share

 

!Que viene el mínimo, que viene el mínimo!

Per poder accedir als estudis superiors era necessari estar inscrit al “Sindicato Español Universitario” SEU, un òrgan de control franquista dels estudiants que funcionà des de 1943 fins als 1965, si eres dona necessitaves haver completat el “Servicio Social”, indispensable per treure’t el títol així com el passaport i el carnet de conduir, donant per descomptat que calia també el consentiment del pare o tutor i en cas d’estar casada, del marit...

Certificació d’haver finalitzat el SS

Remenant àlbums de fotografies antigues em va caure a les mans una imatge d’un grup de noies, entre les quals la meva mare, caminant en formació de dues, se les veu contentes, totes amb faldilles del llarg recomanat bruses blanques, espardenyes... i un cinturó de cuir marró amb sivella platejada on s’hi veu el jou i les fletxes de la “Falange” . La mama el tenia guardat en una capsa, n’hi havia una altra petita de cartró que contenia fragments de corall blanc trobats a la platja durant aquells estius, en foren dos el de 1947 i el de 1948.

Noies universitàries als campaments del SEU 1947 (la del mig que s’agafa el braç és la mama)

 Tan pot ser que les noies de la imatge, anessin com que tornessin de Sa Riera, la cala més propera on anaven a banyar-se i on un d’aquests estius una instructora la va fer capbussar a l’aigua des d’una roca provocant-li un bon ensurt, la mama sempre ho explicava ressentida. També ens parlava de les illes Medes i del molt que li havien agradat i de les excursions amb barca que hi feien.

S’estaven a Begur, al Convent de Santa Reparada també se’l coneixia pel Convent dels Mínims, avui hotel i pels anys quaranta casa de colònies del SEU on, si us plau per força, les universitàries anaven a fer campaments  per obtenir el SS (Servicio Social) obligatori.(1)

Durant l’estada feien esport i sobretot eren instruïdes més ben dit, adoctrinades en el “nacionalsocialismo”.

Explicava la mama que a les nits quan s’adormien sempre hi havia alguna graciosa que cridava: “Que viene el mínimo! Per espantar-les, no entenc perquè, els mínims són frares d’una orde fundada per Sant Francesc de Paula que en una època passada havien viscut al monestir i se’ls dona aquest nom per la seva gran humilitat i austeritat... quan li preguntàvem perquè això les espantava tant deia que s’explicava que a alguns d’aquests frares se’ls havia emparedat i això les inquietava...

(1)Vint anys més tard, per treure’m el títol vaig haver de passar també per una mena de campaments de la “Sección Femenina de la Falange” i treure’m el SS necessari encara per obtenir el carnet de conduir i el passaport, era a la mitat dels setanta