Vius i morts conviuen en la nostra memòria. Quina casa més viva, la Memòria!.T. Costa-Gramunt

 Diumenge , 8 del matí, de la finestra estant

Vaig conèixer la Teresa el juliol del 2009, a la Vil.la a Casals en la presentació del llibre "L’Art, el signe i el sentit", d'Oriol Pi de Cabanyes, vam creuar quatre paraules i prou.

Dos mesos més tard en un setmanari comarcal llegia un article en el que ella parlava d'una exposició meva que havia visitat a la sala del Portal del Pardo, "Contenidors".

El seu escrit va ser molt oportú , va ser un bàlsam per a mi, passava uns moments no massa agradables i el fet de trobar-me'l a les mans casualment sense saber que havia escrit sobre el tema va ser doblement agradable.

Des d'aquell moment hem mantingut contacte. 

A l'octubre del 2010 va publicar "Dona i Art o la dansa de Lilâ"

Un recull de textos sobre dones artistes   .....els textos que aquí es publiquen són crònica a l'hora que reflexió sobre esdeveniments puntuals (exposicions, lectures) que han motivat un comentari. La crònica situa els treballs puntuals de les artistes. La reflexió projecta les seves trajectòries en les coordenades de temps/espai de l'art. 

El text sobre la meva obra forma part també del llibre.

Vius i morts conviuen en la nostra memòria. Quina casa més viva la memòria!  T. Costa-Gramunt.

La casa de l'oblid i la casa del record.1998

Escriu un bloc  "El vel d'Harmonia", sempre que puc el  llegeixo i disfruto i he descobert que en  la casa hi tenim les dues, una font d'inspiració.

La casa és el contenidor de la nostra existència, il.lusions, tristeses, passions, llàgrimes i rialles... memòria, les parets estan amarades de vida ... i de mort.

Durant molts anys he donat i encara ho faig classes de ceràmica a nens, la casa és un dels exercicis que sempre els proposo, aquestes tres són les que en el seu moment van fer la Camil.la, el Ton i el Pau, els meus fills.