dissabte, 27 d’agost de 2011

La meva primera mestra





Amb els meus germans Agustí  i  Joana, el Jordi encara no anava a escola, el darrer any que  vaig anar a St. Martí.

Avui  ha sortit al Martinet, Butlletí local de St. Martí Sarroca, aquest escrit en homenatge a qui va ser la meva primera mestra i de moltes dones de St. Martí que ara tenen entre cinquanta i seixanta-cinc anys.


EN HOMENATGE A MONTSERRAT SAPERAS

No recordo el meu primer dia d'escola, no sé si vaig començar als quatre, als cinc...el que sí que recordo és la Sta. Montserrat Saperas i l'estufa de llenya que els dies freds d'hivern, com si a la gallineta cega juguessim, voltàvem esperant el torn per llegir o perquè  ens corregís les sumes. L'estufa tenia una xemeneia llarga amb un colze que la duia  fins un forat fet al vidre d'una altíssima finestra, encara la veig fumejant. 
Portàvem bata blanca, recordo els pupitres de fusta, grossos, quan ets petit tot ho veus més gros, si et relliscava la tapa feia molt de soroll i això podia ser que et fes anar de cara a la paret, no recordo càstigs físics.
Era una escola unitària que se'n deia, anàvem totes les nenes juntes des que començàvem fins que deixàvem l'escola, jo als nou anys la vaig deixar, vaig anar a Vilafranca per fer l'ingrés de batxillerat.

L'escola tenia un pati, però no el feiem servir, jugàvem davant, al carrer, de cotxes no en passaven gairebé, de carros i tartranes tants com vulguis, ens repartiem el carrer amb els nens, la frontera era una filera de pedretes que els que sortien primer al pati procuraven desplaçar ràpidament, a favor seu és clar. 
Anàvem, encara que la senyoreta no ho volia, a buscar pinyons al bosquet, era a l'altra banda del torrent i no ens hi deixava anar, a beure aigua a la font, jugavem al mocador, a cuit amagar, als esguerrats, l'aixarranca, a saltar corda, feiem juli, això no sé si ara ho saben els nens...als plantats...quan sentiem picar de mans era l'hora d'entrar.

En arribar la primavera dedicavem un o dos dies a anar al pati pròpiament dit,  com una selva, era un pati al costat de l'aula, amb una paret tot tombant i una porteta petita que donava al caminet, avui engolit per La Rambla. A tocar d'aquesta paret hi havia alguna flor, geranis, rosers... ofegats por la dominant herba, la tasca d'eliminar-la era nostra, dedicavem el dia a arrencar-la, ai si trobaves una ortiga!  després un cop net hi jugavem dos o tres dies per acabar d'aixafar-la si en quedava alguna. Tot això passava abans del dia 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat i sant de la senyoreta que cada any ens portava d'excursió a la Font de la Salut i després, la seva germana Isabel que passava temporades amb ella ens tenia preparada xocolata desfeta, cantàvem el Virolai i a totes ens cridava molt l'atenció la veu aguda i tremolosa que tenia. Era un dia excepcional, la senyoreta Isabel ens ensenyava de fer puntes de coixí també, jo la veritat no me'n vaig ensortir mai massa.

El que si que em cridava molt l'atenció era un armari que hi havia a la dreta de l'aula mirant la taula de la mestra, era un armari de fusta amb dues portes que no es podien tancar de ple que estava, hi havia llibres i sobretot, ara em sembla que hi havia milers potser només eren centenars de làmines per fer còpia de dibuixos, flors, capitells, caps de cavall, escultures gregues... ara no s'estila però penso que s'agafava molta habilitat i domini del traç fent aquells exercicis, de creatius no en tenien res, però era l'eina per poder expresar-te, com la cal.ligrafia per fer intel.legible la lletra.

També hi havia, darrera la taula de la mestra, una porta era una habitació que recordo fosca, només hi penjava un fil cargolat amb un pàmpol i una trista bombeta, allí no hi entràvem mai, només recordo haver-lo vist quan feiem cua esperant que ens donés la llet en pols que enviaven els EEUU era la llet del Pla Marshall, la guardava en uns bidons grossos de cartó reforçats per uns cèrcols metàl.lics, era una pols groguenca i recordo perfectament la seva olor, costava disoldrer-la en l'aigua, això passava l'any seixanta si no recordo malament ...si n'han passat de coses...

Diuen que els bons records, amb els anys els mitifiquem, potser sí, i els dolents com una mena d'autodefensa els oblidem de mica en mica, potser sí, jo de l'escola a St. Martí en tinc només de bons de records i en això penso que hi té molt a veure la Sta. Montserrat Saperas, aquí el meu record en homenatge.


Més

2 comentaris:

  1. Els mites van néixer així, dels bons records sobretot. Molt tendre el record de la teva primera mestra d'escola.

    ResponElimina
  2. Quina bona memòria per als bons records, Camil·la! I que generosa i agraïda. La Srta. Montserrat Saperas va fer bona feina!

    ResponElimina