La capseta del cosidor

 

Sempre el mateix tresor a dins,  boletes de vidre per confeccionar pedreries, algun trosset ja fet, botonets de cristall de roca…

La guardo en un calaix que obro poques vegades quan busco alguna cosa que sé que tinc, però no ben bé on… avui l'he obert.

El sol que entrava per la finestra ha despertat energicament la lluïssor tants dies apagada en la foscor de la capseta i encara en la foscor del calaix, entre botons, fils, cremalleres, cintes i gafets.

Avui, però he sentit una curiositat especial, mai havia mirat tant detingudament la capseta, Chocolate Juncosa diu, en castellà.

Una petita capseta de llauna, amb tapa que s’obre lliscant sobre una guia, una dama molt elegant, plomes al barret i al vestit,  subjectant amb estil una tasseta de xocolata a la mà esquerra.

Al darrere hi diu:

Caramelos finos, Depósito central Fernando VII 10 (Carrer Ferran)

Sucursal Paseo de Gracia 20.

He volgut estirar el fil per saber-ne més seguint la pista de l’adreça.

Diu Ma Antònia Martí Escayol en El plaer de la xocolata. La història i la cultura de la xocolata a Catalunya:

...A principis del S.XX Pere Juncosa comprà la part dels seus parents i s’erigí com a propietari únic de Xocolata Juncosa, al 1905, va vendre la finca del Passeig de Gràcia a Consol Fabra i Puig tot i que fins al 1907 hi seguí fabricant xocolata, moment en el què passa a fer-ho al carrer Aribau on seguirà fins a la dècada dels 60 del S.XX...

Per tant la capseta és centenària.

No sé a partir de quin moment comencen a fer-ho tot en català. El que sí que he pogut saber és que al 1937 la seva publicitat deia:

En disposar-se a emetre el VOT hom pot dubtar per quina candidatura catalana decantar-se.. En el que tothom està, però d’acord, és en escollir entre totes les xocolates, la Xocolata Juncosa. Perquè, ultra ésser la millor pel paladar de petits i grans, la mainada la prefereix a qualsevol altra, perquè els seus cromos són altament instructius i patriòtics, puix que en un bonic ÀLBUM pot reunir-s’hi la Història de Catalunya.

Catalans, ara i sempre …Xocolata Juncosa.

La tinc de la mama i ella de la seva...

El trull de Cal Possastre, St. Martí Sarroca

La premsa. Fot. Anton Barnadas Pérez

Associo el temps de collir olives al fred del carrer i l’escalfor del trull.

Les vacances de Nadal eren sinònim de passar-hi llargues tardes.

L’avi en tenia un i el meu oncle Josep Anton n’era expert. M’agradava veure quan els pagesos arribaven, amb el carro alguns o el tractor uns altres, la dècada dels seixanta, carregats de sacs d’olives, sacs tacats de sang d’oliva madura que apilaven sobre la bàscula, després  poc a poc, anirien abocant-los a una mena d’embut gegant,  la tramuja diria que en deien, que  anava distribuint les olives, mentre la mola girava, sobre la sotana.

La mola, de pedra, girava i girava aixafant el fruit, la pasta resultant, untuosa, perfumada i sanguinolenta pujava cargol sense fi amunt i queia a la batedora que mitjançant un sistema de calefacció a les parets mantenia la pasta a la temperatura necessària per separar-ne la part líquida.

La batedora 

A la part de baix de la batedora hi havia una comporta que s’obria i es tancava, com que no era hermètica anava regalimant l’oli verd i espès dins un petit compartiment revestit de ceràmica vidriada vermella, el tiet ens sucava la torrada en aquest oli, la rosta, era un oli amb gust d’oliva, tebi, fruitat, olorós, inoblidable.

Quan ja havia estat prou a la batedora, amb la pala anava posant la pasta fumejant en els cofins, aquests dins una vagoneta que  conduiria fins a la premsa, calia saber-ne, un cofí i un altre, i encara un altre…calia posar-los bé, un sobre l’altre, aplomats.

Era l’hora d’engegar el motor que amb un sistema de corretges transmetia la força a la premsa hidràulica, m’encantava veure com lentament anava pujant i eixiquint-se la pila de cofins alhora que sota la vagoneta apareixia el pistó de la premsa, lluent i potent. L’oli s’escorria cofins avall cap a les basses recobertes també de rajoles vidriades vermelles.

Un cop a les basses, l’oli,  obeint les lleis físiques ocupava la part superior i era separat de la morca per decantació,  quan en quedava només una capa fina, el tiet el recollia amb un plat molt pla, ara em sembla recordar que d’aram i l’anava posant dins uns dipòsits metàl.lics semblants a un barral.

Era llavors quan em deixava pescar llunes, en el fons fosc de les morques hi lluïen llunes lluents d’oli daurat, i el tiet em deixava el plat, planíssim i fi que tenia per intentar pescar-ne alguna, era un joc, el tiet era juganer amb els nens.

 Els pagesos podien pagar  el servei de la mòlta amb oli o amb diners segons els convingués.

Al trull, quan es feia fosc sempre hi havia tertúlia, el que venia a demanar el torn per moldre les seves olives, el que les tenia molent-se, i els que de tornada a casa venien a xerrar una estona.

Els agradava vetllar la parada dels seus peus, aquest és el nom que reb el procés de la mòlta, des que es pesen les olives fins que l’oli és dins els barrals, “parar el peu”. Mentre parlaven, torraven pa a les brases de l’estufa, menjaven un tall de botifarra, xerricaven del porró…

Abans de parar el següent peu calia buidar els cofins i les morques de les bassetes.

Espolsaven la sansa o remolta dels cofins en una pila, immensa que de tan en tant s’enduia un que hi comerciava, no sé que se’n devia fer, no ens deixaven acostar-nos massa a la pila de sansa, el tiet deia sempre que la seva bravada emborratxava.

Les morques de les basses anaven a un dipòsit on es guardaven. Havia vist alguna vegada que en feien sabó.

Tota aquesta narració l’he fet recordant, abans de veure les fotografies, després de veure-les  podria afegir-hi més coses, però se n’anirien més endins, m’han fet reviure moltes coses, per una estona he viatjat en el temps, una forta saccejada, plena d’emocions entranyables. Gràcies Ton per les fotografies.

Presentació, Ardhara 25

Ardhara 25, presentació, artistes i obra.

L'ametller ( Els arbres VI)

L’ametller (Els arbres de la meva vida)

L’ametller. ( Els arbres de la meva vida)

 

Quan l’ametlló comença a inflar-se, els pètals, amb el més lleu alè de brisa es deslliuren del calze i  emprenen un breu  i lent vol, aquest acaba a redós de l’aspra i fosca soca de l’arbre brodant pètal a pètal un nivi i efímer tapís.

Quan això passa em ve a la memòria una llegenda que ens explicava el papa algun dia veient els pètals de l’ametller caure com flocs de neu.

Diu que fa molts anys un rei moro va veure entre els presoners una noia rossa d’ulls blaus i posat altiu, impressionat per la seva bellesa li va donar la llibertat, amb el temps es va guanyar la seva confiança i li demanà per casar-se.

Van ser prou feliços al començament, però de mica en mica la noia emmalaltia sense una causa aparent.

Un vell que havia també estat fet presoner, encara que sense la sort de la noia, i com ella vingut de les terres del nord va demanar ser rebut pel rei, aquest li concedí i el vell li digué que la malaltia no era ni més ni menys que el sentiment de nostàlgia que la noia patia per la neu de les seves llunyanes terres, i que per curar-la havia de fer plantar els voltants del palau d’ametllers així quan florissin la princesa tindria la il.lusió de la neu de la seva terra i es curaria.

Així fou, a la següent primavera quan els ametllers eren plens de flors, el rei va fer sortir la princesa al balcó i en veure aquella blancor sanà de la seva tristesa.

La seva vida i el seu amor foren molt llargs, esperant cada any l’arribada de la primavera.

 

Aquesta llegenda el pare la situava a Granada, però posteriorment he llegit que a l’Algarve també la conten per explicar la gran quantitat d’ametllers que hi ha.

 

Gener 2013

La mimosa ( Els arbres V )

La mimosa ( Els arbres de la meva vida)

Cada any, algun matí hivernal, la retina se’m nega de groc.

La mimosa ha esclatat, vellutada, gronxant-se elegant amb l’impuls de la brisa com si volgués volar  escampa suaument el seu delicat perfum.

No n’he tingut mai cap de mimosa, quan vaig tenir la possibilitat de plantar-ne una ho vaig fer, però no vaig trobar-li la terra que necessitava i en pocs anys va morir.

La meva mimosa l’he viscuda a través de la meva mare, me la va fer veure, tocar olorar amb els seus relats.

Li agradaven les flors i especialment les mimoses i a la casa on va néixer, i on vaig néixer  també jo, n’hi havia una que la va acompanyar fins que la gelada de febrer del mil nou-cents cinquanta-sis la va matar, encara que jo ja havia nascut, no en tinc record.

Quan de petits miràvem els àlbums familiars ens explicava on era, com era de gran, l’olor que feia i les seves paraules s'apagaven en explicar-nos com havia mort.

Ella guapíssima vestida negre, de núvia, amb la seva toia i al darrere la mimosa florida.

És l’única imatge que tinc de la mimosa, però com si l’hagués viscuda.

Quan la mama se’n va anar era febrer i n'hi havia en flor, sobre el seu taüt una branca d’ametller florit i un pom de mimosa.

Gener 2013

 

L'alzina. Els arbres IV

A l’altra banda del torrent hi havia i encara hi és, l’alzina, d’alzines n’hi havia d’altres, però aquesta era, l’alzina.
Per arribar-hi, cosa que feia sovint, havia de travessar l’arc, així anomenàvem un pontet amb aquesta forma, en realitat era un aqüeducte que portava l’aigua per regar els camps de l’altra banda del torrent de Les Anguiles, per travessar-lo calia posar un peu a cada banda del rec cosa tan arriscada com atractiva, sobretot quan l’avi regava a l’altra banda i l’aigua hi corria amb energia.
Teníem una sínia molt gran que mitjançant una xarxa de recs repartia l’aigua pels camps del voltant de la casa, una obra d’ingenieria, l’aigua lliscava per la força natural de la gravetat.
M’agradava sentir com corria, neta, fresca, mullar-hi les mans, posar-hi barques de paper que encallaven en el primer revol, barques de sípia amb veles de paper, d’escorça de pi i de fulles de canya amb les que més d’una vegada m’havia ensangonat els dits.
Era bonic veure com amb l’aixada l’avi barrava el pas de l’aigua al quadre de mongeteres i el dirigia a les  tomàqueres, als pebroters o als carbassons…la terra quedava amarada,  amb aquella olor que em porta als origens…
Bé doncs, quan arribava a l’alzina aquestes experiències m’havien alimentat els sentits i de quina manera, l’alzina era l’Ítaca però el camí el feia tan llarg com podia, s’ho valia.
Un cop a l’altra banda, així anomenàvem aquesta part dels camps, travessava una altra riera, paralel.la a la primera,   ho feia pel damunt d’una palanca de fusta  al mig de la qual  saltava amb energia, era emocionant, ho feia amb tanta força que la vibració de la palanca m’enlairava i el risc de caure a l’aigua ho feia més atractiu encara.
Era per a mi una zona plena d'emocions, saltar damunt la palanca, enlairar-me més cada vegada, veure com les culleretes zigzaguejaven en els tolls d’aigua quieta, sota els joncs, pescar-ne i observar com els sortien les potetes, els queia la cua i finalment, pobretes, raquítiques, morien dins el pot de vidre…
Més d’una tarda d’estiu hi havíem berenat, la mama agafava pa i en passar per l’hort collia cogombres,  asseguts  a la palanca amb els peus a l’aigua fresca  menjàvem aquest berenar tan particular. En acabar seguíem l’ombrívol camí fins sentir-nos protegits per la copa, immensa i embolcalladora de l’alzina, el tronc es bifurcava a poca distància del terra i el brancam s’aixamplava donant-li encara una aparença més gran, ens hi estàvem una estona jugant o collint móres a la banda solana del camí…
A finals d’estiu i les primeries de la tardor al voltant de la seva soca hi trobavem llores verdes i grises a la  tardor buscàvem les seves glans, llargues i fines de sabor dolç, si tenien un foradet les obríem fins trobar el blanc cuquet que habitava el seu interior.
En un cop de geni quan devia tenir nou o deu anys vaig decidir que marxava de casa, i ho vaig fer, molt enfadada, vaig prendre el camí de l’alzina i allí em vaig quedar fins que es va fer fosc i vaig trobar que era hora de tornar a casa.
Ja a l’adolescència recordo haver-hi anat buscant la solitud, a llegir, a escriure alguna carta…

 

El llorer. Els arbres III

Hi havia dos llorers a casa, un  darrere, a tocar del celler i el segon a l’altra banda del torrent, al costat del canyar.

No eren arbres amb tronc i copa sinó que amb els anys havien anat sortin rebrots i eren com un bosc de llorers,  els troncs de l’interior havien mort, suposo, i....

Seguir llegint:    http://www.camillaperez.com/?p=3071