A un costat de la vinya, la barraca, la
porta em convida a entrar, una porta amb cos de fusta i vestit de
xapes reaprofitades de bidons, preciosa.
Amb una mica de recança l’ empenyo
lentament, tement que algun ocell, dragó o altre bestiola em
sobressalti, però no, només hi ha una colònia de cargols, bovers i
cristians companys de letàrgia.
Les baves seques dibuixen camins platejats per la porta, rovell porta, rovell cargol, marró… simfonia de marrons…
Més
enllà, en un forat a la paret, unes tisores i una maquineta d’afaitar,
algú, una nit, solitari com el cargol hi devia trobar refugi, o
potser en van ser moltes de nits ,tristes i buides…
Les barraques han estat generoses amb els qui per trobar un món millor han passat dies sense una feina, un llit, una taula…
Aquesta bellesa genuïna és la que Tàpies intentava plasmar en tants dels seus quadres.
ResponEliminaGràcies Teresa.
ResponEliminaLa bellesa de les petites grans coses.