dimecres, 17 d’agost de 2011

Quan hi havia mirambells


Quan hi havia MIRAMBELLS

Mirambell  ( bellveure ) Kochia scoparia

Planta herbàcia anual, de la família de les quenopodiàcies, de 30 a 150 cm d'alçària, de fulles lanceolades trinervades i de flors verdoses.
Pròpia de les estepes russes i asiàtiques, és conreada com a ornamental i perquè les branques serveixen per a fer escombres i les fulles són menjar dels cucs de seda.

Els mirambells  vorejaven molts carrers de St. Martí banda i banda, arrecerats als blancs murs de les cases eren testimoni fidel, ara verd tendre, ara verd madur, ara vinós, segons fos primavera, estiu o tardor, de la vida del poble; les primeres ventades de tardor els farien rodolar carrer avall escampant les llavors que reposarien a la terra tot l’hivern.

Els carrers terrosos i empedrats van desaparèixer i amb ells els mirambells.

Aquests veien passar la Montserrat peixatera amb aquell cistell ample, ple de peix en niu de fulla de col, havia d’anar lleugera... el gel es desfeia,  venia per les cases,  la mare en ocasions li comprava pelaies, ens agradaven enfarinades i fregides o peix per fer sopes, lligacames, burrets, bruixes…

També coneixien un sastre que  anava en bicicleta, portava mostres embolicades en un mocador de fer farcells,  prenia les mides i al cap d’un temps tornava amb els pantalons, l’ermilla o el vestit…

o l’esmolet que s’anunciava amb la seva armònica, en recordo  el nom es deia Camilo era d’Ourense i  a més d’esmolar eines de tall arreglava  paraigües, recordo les seves mans, negres com el sutge.

Des del seu recer, allí, arrenglerats, els mirambells contemplaven com les dones, al capvespre, tornaven de “fer herba” grans faldasses d’herba i el cavaguet a la mà, anaven pressades a fer el sopar, l’herba la posarien a pansir per l’endemà, calia engreixar els conills.

Hi eren també quan el “Volscallar” (no sé si tothom el coneixia per aquest nom o era un nom que li vam donar nosaltres) un rodamon sense sostre que passava captant per les cases, venia a veure si li donàvem alguna cosa per dinar, la Joana, la meva germana així que va arribar als fogons i va saber fer una truita n’hi feia sempre un entrepà.

Immòbils al costat de la porta sentien el traqueteig dels carros que tornaven de la vinya, de l’hort… plens a vessar en aquella hora en que tot sembla aturar-se finsitot la piuladissa dels ocells emmudeix, només el:
-Què?...a retiro?....


Una galleda d’aigua fresca del pou en una mà i amb l’altra esquitxar  terra, refresca l’ambient i el perfuma amb aquella olor tan entranyable  que sempre em porta allà on em penso que hi ha l’origen, l’origen de l’existència humana… l’olor de terra mullada.

Després de sopar… a prendre la fresca, asseguts al pedrís, al costat dels mirambells testimonis callats del dia a dia, rondalles pels menuts, confidències, anècdotes, xafarderies…mira! ha caigut un estel, mira, veus allà, és la Via Làtea...

Per la Festa Major, tot el carrer de la Font es guarnia amb garlandes, banderetes i serrellets de paper de colors, el sorollet que feien en moure’s amb l’aire ja refrescava, la terra ben regada…era un aconteixement…asseure’s en una taula al carrer menjant-se un “corte” o un “mantecado” com en deia l’avi, veient passar la gent del poble, visitants, convidats tots amb el vestit nou... 

…a la memòria els mirambells.

La Nati Soler és una poetessa amiga, que un dia en una conversa que vam tenir li vaig fer notar que m’agradaven molt els mirambells, que per a mi eren simbòlics i que se n´havia perdut la mena, un dia que en va veure i em va dedicar aquest  poema.


                                               Per la Camil·la que va observar que ara no se'n veien enlloc

MIRAMBELLS

On el poble es diluïa
en una sorollosa granja
i un parell de malgirbades tanques,
a l'espera que els hereus
s'hi fessin casa,
els mirambells hi creixien a dojo.
El pare en feia
escombralls per l'era,
fins que l'era va ser un ermot rodó
plantat de sots rossos
i  els afores, llengües de quitrà
estenent-se fins l'enaltiment de l'avarícia.
Deuria ser llavors
quan els mirambells van expirar,
deixant només un rastre roig en tu
i una ranera seca en el meu record.
Deuria ser llavors
que els mirambells es van fer tan passat
com el passat que no trobo enlloc.


Octubre 2010    Nati Soler





2 comentaris:

  1. Els mirambells eren les plantes que, de nena, més m'agradaven del món! Hi posava la mà, que retornava a mi amb aquella suavitat de l'herba senzilla.
    Jo també els trobo a faltar...

    ResponElimina
  2. Quins records tan bonics! Són les històries que m'agrada escoltar, a més molt ben explicades, amb els mirambells de testimonis. Una abraçada!

    ResponElimina