divendres, 12 d’agost de 2011

Petites històries familiars


Sempre he pensat que la família del meu avi patern és un exemple d'integració, com d'altres de la seva època és clar, però tinc la impressió que ara costa més de donar-se el cas.


Mestre Francesc Monné, La traviesa Polka 1950, Contradanza 1940. Danzas populares 1951.
Partitures trobades entre moltes altres en una carpeta del meu pare Agustí Pérez Cañadell, 1925-2005
Tot i portar per títol Danzas populares es tracta de danses tradicionals catalanes com L'hereu Riera, El ball de St. ferriol...Punta i taló...era la immediata postguerra.


Francesc Monné, conegut com a Quico, va néixer a Olesa de Montserrat l'any 1882 i morí l'any 1959,  fou el músic més destacat de principis de segle XX. Fill i nét de músics, Francesc Monné va estudiar a Barcelona amb Enric Granados i Mateu Gribbom, arribant a ser un bon pianista i violinista. Després dels anys d'aprenentatge a la capital, retornà a la vila i entrà a l'orquestra Nois d'Olesa com a director i violí. Va tenir un paper important en la música religiosa d'Olesa, dirigint durant molts anys l'orquestra i l'Orfeó Montserrat en les representacions de La Passió. Fou el primer professor que va tenir l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, on hi va ensenyar solfeig i piano del 1949 al 1956. Quico Monné, com era conegut a Olesa, també es va dedicar a la composició. Va escriure algunes sardanes, com Nadalenca, Tots promesos, Baixant de Puigventós o La Gitaneta. 


El pare és el de la dreta, amb el seu cosí Joan Solsona Pérez a la primera meitat de la dècada dels 40, la noia dreta a l'esquerra,  la dona del seu cosí, la Pepeta Milà. A la fotografia de la dreta  ballant sardanes al 1970, a St. Martí Sarroca, amb vestit i corbata.  

L'avi, Miquel Pérez Santamaria, va néixer el 1898 a Olesa de Montserrat, darrer fill d'una família pobre i nombrosa que vingué de Masa, Burgos,  pujant el Port de  l'Escudo, a treballar a Catalunya  al ferrocarril. 
Es van adaptar de seguida a Olesa, a la llengua i als costums,  l'avi es va casar amb una olesana Antònia Cañadell Martinella i el meu pare ja de ben jove  formà part d'un esbart i d'una colla de sardanes, també participà a la Passió, tal com consta en el seu carnet del Patronat des del 1934 fins el 1949. 
Recordo que de tant en tant ens recitava trossos d'aquesta, de memòria.



                                                                                                         El de la dreta és el pare.

Per poc que pogués cada any hi anava encara que només fos una estona, visitava els seus amics i cosins i disfrutava l'esdeveniment.

Quan es va casar al 1953 va anar a viure a St. Martí Sarroca i allí de seguida col.laborà en la creació d'un esbart i ensenyà a ballar sardanes.


Al fons , el pare amb el grup dels petits, entre ells jo, la primera de l'esquerra,  l'única vegada que vaig ballar, mai ha estat el meu fort, 1962.

  

Sóc l'angelet de l'esquerra, distret  i amb les mans on no tocava, vaig sortir enfadada perquè era el dia de Reis, m'havien portat la nina que volia i no me la van deixar treure a l'escenari.1959


 També dirigia teatre, sobretot els pastorets, en una d'aquestes representacions hi vaig fer d'angelet. 

 A la tardor de 1961 dirigí un "Pessebre vivent", entre cometes, perquè vivent només ho era un moment, va ser un muntatge en diapositives en el que hi participà la majoria de la població, els diumenges de tardor previs a aquell nadal es van anar fotografiant els  quadres en diferents indrets del poble, sobretot dalt la Roca, als voltants del castell i de l'església, vestuari, maquillatge, grans, petits...a casa hi vam sortir tots, després es gravà la veu i la música, els narradors serien el Sr. Lluís Miret, el farmacèutic, amic de la família i la meva mare Josefina Salvà.




3 comentaris:

  1. Fills dels nostres pares i avis, som, i també de les històries que els fan i ens fan...

    ResponElimina
  2. El teu pare i la teva mare van ser per mi una referència de la meva joventut. Gent noble, treballadora i conseqüents amb les seves conviccions.Recordar-los sempre és un estímul.

    ResponElimina
  3. Així és Teresa ho anem respirant sense adonar-nos-en.
    Gràcies Lluís, jo també recordo amb molta estima els teus pares.
    M'alegra que ho hagis pogut llegir.
    Una abraçada i records a la família.

    ResponElimina