El meu marit és dels que encara va fer "la mili", no és res que m'entusiasmi, ni a mi ni a ell, però si no hagués sigut així no hauria fet tres amics, que després amb les seves parelles també ens en vam fer, que els fills també en siguin i un nét i una néta ja es coneguin, crec que va valer la pena.
Un d'ells és de Bot, de la posta de sol que més record tinc és d'una viscuda en aquest indret, no precisament la de la imatge, però se li assembla.
Les muntanyes de la Plana, l'Agulla i la Migdia al terme de Bot i els inicis dels Ports fan de llit d'un cel rogenc encès, sobretot a la tardor, que em corpren.
Al menys un cop l'any ens trobem tots i quan dic tots vol dir tots, trenta-dos, pares, fills amb parelles i néts, altres vegades només ho fem "els vells".
Podem trobar-nos al Mas del Claro, a Bot, al matí ja ens esperen amb el foc encès per coure-hi careta, cansalada, botifarra, torrades, bolets... vi i oli de la collita i seguir al migdia amb el dinar, a la tarda necessitem caminar és lògic i veure com es pon aquest SOL entre vinyes, oliveres i amelers com ells en diuen.
La careta a la brasa és excepcional
encara que la foto pot espantar una mica.
O podem , un altre dia, després de dinar jugar com cadells sobre l'herba de Saifores, petits i no tant petits
També ens agrada reunir-nos al voltant d'una taula refinada.
on no falta detall, i tot l'ambient que l'envolta està cuidat.
Tota la ceràmica que revesteix la taula, els taulells, prestatges i la pica està feta en gres esmaltat .
És un encàrrec del 2004 tal com diu la rajola.
La "xampanyera" és de refractari esmaltat.
També feta per mi.
Quan és el temps dels calçots a Valls, al mas, també en agrada embrutar-nos els dits i saborejar la salsa de la Júlia.
O un matí fred de desembre passejar per la Porta d'Alcalà.
Sóm tots ben diferents i ben iguals a l'hora, viure aquests moments i recordar-los em fa feliç.
Els amics són com un jardí amb flors i plantes diverses, i s'ha de cuidar...
ResponElimina