EM Escola Massana

EM gravat amb ferro roent i les taques 

de pintura són els seus senyals d'identitat.

La setmana passada la Josefina Rossell, amiga de fa anys, em va regalar aquest taburet.

Ben senzill però per a mi com per a ella de gran valor, les dues vam passar per l'Escola Massana, en algun moment van canviar el mobiliari i ella va demanar si es podia emportar alguna cosa, així va ser.

Ha estat al seu taller fins que me l'ha regalat,  només l'he netejat superficialment, hi ha pintura, alguna cremada i taques diverses de l'ús que són la seva història...

Encara em deia Camila en castellà no seria fins finals dels setanta que me'l podria posar en català,

així com el carnet, tot en castellà, Escuela Massana.

Potser alguna d'aquelles llepades escapades d'un pinzell en una mà maldestra l'havia feta jo? hi havia segut en una classe del Sr. Saturo tot dibuixant al carbó una venus de guix? o pensant què faria amb un feix de medúl.la a la classe del Sr. Turon? sempre elegantment vestit  amb el seu llacet al coll... quan feia el preparatori.

Després de set anys d'internat fent el batxillerat i havent viscut sempre en un poble el primer dia d'estar sola a Barcelona va ser una dura experiència. 

Setze anys, mil nou-cents setanta, uns dies abans la mama i jo vam fer l'itinerari que havia de seguir al matí per anar a l'Escola Normal com es deia llavors on s'estudiava el magisteri, era a Sants, hi feia horari de matí, de vuit a dues, anava a dinar a la residència al carrer Elisabets, davant d'on llavors hi havia l'Institut del Teatre d'aquesta manera tenia l'Escola Massana a prop per quan sortís a les nou del vespre, començava a les cinc, feia el que a l'EM se'n deia horari intensiu.

Abans d'entrar anava a una sala que hi havia per estudiar,  a la planta baixa de la Biblioteca de Catalunya, llavors "La Central" .

Recordo deia el primer dia, mai havia estat sola a Barcelona, em vaig perdre, desesperada després d'haver fet no sé quants canvis de metro i de trobar-me sempre en la mateixa andana, vaig seure en un banc a plorar, tenia setze anys, una senyora que em va veure em va preguntar què em passava, resulta que feia el mateix trajecte que jo i em va acompanyar, el primer dia vaig arribar a classe pels pèls...

Ara que ho penso els meus pares devien confiar molt en mi deixant-me anar sola a Barcelona a aquella edat i els temps que corrien... els ho agraeixo.

Vitrall, emplomat amb detalls esmaltats al foc.

Aquest St. Antoni me'l va fer la Josefina Rossell al 1995, un  regal pel meu marit és el seu patró,   m'agraden molt detalls com els lliris, les cares, les mans.