La flor del llessamí

Fora el baluard, arrambada al mur hi havia una palmera que s’aixecava esvelta, la soca estava recoberta d’un llessamí que s’estirava del mur veí i s’enfilava amunt com si volgués atrapar l’ull de la palmera.

A l’estiu, quan el llessamí estava ben florit feia una olor dolça i profunda, sobretot al capvespre; els borinots rossos no paraven de libar el nèctar de les diminutes estrelles blanques i amb el moviment d’ales feien que el perfum s’escampés més encara.

Tot molt bucòlic, però ja se sap, no hi ha nit sense dia ni fred sense calor...

Coses d’aquelles que no tenen pas un motiu conegut van fer que de canalla triéssim aquest racó tan bonic per estalviar-nos pujar a la segona planta de casa on hi havia el wàter. Sota la palmera, a recer del mur i sota el llessamí, s’omplia de pipís i caques de la canalla de la casa, la veritat és que de petits tombàvem una mica com animalets feréstecs pels voltants de la casa, dins i fora del baluard i alguna incursió més atrevida i tot... fèiem com els gossos i els gats companys de jocs, quan en teníem ganes ens n’anàvem sota la palmera i au! Que vagi de gust!

Fa anys que ja no hi ha baluard ni mur ni llessamí i el morrut va poder amb la palmera...

M’agrada molt l’olor de llessamí i n’he plantat uns quants a casa, la meva germana en canvi  no la pot sofrir, diu que el llessamí fa pudor de merda.

Tot depèn, ja ho diu la cançó.