Qualsevol còdol...

Qualsevol còdol pot servir de llenç per on regalimi la creativitat d' en Joan Descals  i així sense moure'm de casa permetre'm passejar per la Galeria dels Uffizi saludant a Federico da Montefeltro,  Battista Sforza o  Segismondo Malatesta.

Les seves cares sempre he pensat que s'havien escapat d'un quadre de Piero della Francesca.

Al 1992 en Joan em va regalar aquest còdol.

No recordo bé des de quan conec en Joan, si no m'equivoco el primer contacte va ser amb la seva obra, a l'antiga Lira al c. dels Cafès devia ser al 1973-1974, no el vaig conèixer personalment fins més tard, no recordo quan.

Va ser  potser com professor meu fent el reciclatge de català?, com el marit de la Gertud quan treballavem juntes? professor a l'institut dels meus fills?... no ho puc recordar... i si em preguntessin qui és, com el descriuria? pintor? aquarel.lista? dibuixant? intel.lectual?  mel.lòman? polític? ...activista cultural?... humanista?... sí, totes i cada una de les coses i més que en podria dir... vaja com si s'hagués escapat ell mateix d'una pintura de Piero della Francesca és un home escapat del Renaixement, polifacètic, enciclopèdic...i sobretot un bon amic.

El cant dels ocells

Avui, no sé perquè he aturat la mirada en el prestatge on hi ha una rajola de'n Sylvian (Sylvian Meschia), me la va fer després d'una visita a la Vil.la Casals, li va agradar molt conèixer la casa on Pau Casals havia passat llargues temporades i on un es pot amarar de la seva música i el seu mestratge de vida. En tornar a França em va demanar la lletra del Cant dels ocells i al cap de poc temps em va enviar aquesta rajola.

 

Conec en Syivian des de fa uns deu anys, vaig fer amb ell un curs d'engalbes, a Rieux-Volvestre, al seu taller i des d'aleshores hem coincidit en diferents ocasions. Al 2005 va exposar a la Pl. de les Garrofes.

Treballa les engalbes i li agrada incloure molt de text en la seva obra utilitzant-lo com decoració, en ocasions amb intenció de comunicar alguna cosa, però la majoria de les vegades és simplement una textura per omplir un espai.

En el cas d'aquest pot utilitza la frase " Merci la vie" i la va repetint,  aquí la intencionalitat és doble.

En el prestatge del Cant dels ocells hi ha una altra rajola, aquesta molt gestual, també de'n S. Meschia i  tres peces més una de les quals trobo extraordinària, la va fer el meu fill Ton quan tenia  nou o deu anys, aquest personatge, sense cap mena de proporcionalitat té per a mi una gran força expressiva.

 

Al prestatge del costat...

La família Pingu, el Pau de petit no es perdia ni un capítol del "Pingu" i la va voler fer en fang, sovint també intenten entonar el Cant dels ocells

Per Terres de l'Ebre

Des que sóm, sóm prop de l'aigua, d'un riu, d'un llac, del mar... 

sóm perquè hi ha aigua. 

Ens agrada tenir-la a prop i aprofitar tots els seus recursos.

L'Ebre passa tranquil per Xerta, però passejant pels seus carrers un s'adona que de tant en tant  no és tan plàcid, que de tant en tant ve a recordar-nos  que és perillós ocupar el seu llit.

Aquesta bonica rajola ens recorda fins on va arribar l'Ebre al 1907, la podem trobar en moltes façanes del poble.



Seguint per L'Ebre, a Benifallet a peu de carretera,  St. Cristòfol, patró dels que transiten pels camins i carreteres portant passatgers o mercaderies, vetlla per nosaltres des d'una  curiosa capelleta.

   

Al Pinell de Brai  la Cooperativa de César Martinell amb les ceràmiques de Xavier Nogués,tot un clàssic.

                                                                                                                                             

No m'expliquis més històries!!!

La intenció amb la que exclamem ....prou històries!!! queda molt lluny del prestigi que tenia per als nostres avantpassats aquell que les explicava.  Era l'home o la dona sàvia, vella, venerable que transmetia tot allò que havia après durant la seva vida i també allò que li havien explicat els seus ancestres.

Als nens els agrada que els expliquem, tan pel que els contem com pel vincle que hi establim, malhauradament cada dia se n'expliquen menys de contes,  rondalles... difícilment sentim: quan jo era petita,...l'avi em va dir... i és una llàstima.

Els indis Pueblo al sudoest dels EEUU, a Nou Mèxic, són per tradició molt bons artesans, els de Jemez Pueblo  fan unes figuretes que reben el nom de Storytellers (narradors d'històries, contacontes) cadascun dels artesans que les fa té un segell especial, la forma dels ulls, les joies, la vestimenta.

Mary I. Lucero, és una índia  Jemez (Pueblo)va néixer al 1957 de família de tradició ceramista avis, besavis, oncles, cosins...les seves "storytellers" es reconèixen per tenir les cames creuades, portar anell i collaret color turquesa, galtes vermelloses, boca i  ulls oberts i estar rodejades de nens contents.

Fa servir les tècniques tradicionals no utilitza esmalts i la decoració és molt detallada i fresca.

Aquesta storyteller viu amb nosaltres des de fa deu anys i alguna vegada m'ha semblat sentir rialles de nens que arriben del racó on és ella, potser els explicava algun conte divertit...

Els records no han sigut mai, aigua quieta en l'aljub. N. Soler

Sovint, quan  alguna peça no m'acaba de sortir bé, o té algun defecte i tot i així m'agrada, la poso al jardí o en algun racó a l'aire lliure, la natura fa la resta, l'humitat l'omple de verdet i per les clivelles es podreixen els esquelets vegetals permetent que les llavors del record germinin.

RECORDS

Els records s'han acomodat

a l'aigua estanyada

entre lotus i peixos vermells,

han arrelat al llot del fons

del vell aljub tallat

a la roca. Massa sovint

els més lleugers descobreixen

una esquerda a l'obaga

per on rajar en serpentines

mancades de força per a saonar

les arrels dels olivers trenades

al pendís.Els deixem escolar

sense profit per les clivelles

de la terra seca, com si mai

més ningú els hagués de menester

per donar corda a la vida.

Les dents del gat Nati Soler

RECORDS

Els records han enllotat la terra,

li han fet fruitar sang tendra,

però ho han fet lluny,

a mig camí de l'orient perdut,

allà on un home val

igual que una sabata entre les runes

i una dona és una ombra decapitada.

Aquí, els records han esclatat,

ferint les arrels de l'olivera vella,

han baixat, roig encès,

agombolats per tots els planys,

s'han fos, dins el tragí d'acumular

objectes, per ataconar felicitat a la vida.

Els records no han sigut mai,

aigua quieta en l'aljub.

Les dents de la pluja, de Nati Soler.



Nati Soler Alcaide va néixer a Llorenç del Penedès. Ha publicat un dietari, Onze d’agost, i set poemaris, pels quals ha rebut diversos guardons. Les dents de la pluja neix a partir del llibre Les dents del gat. Aquests poemes inspiraren obres de diverses disciplines artístiques que s’agruparen en una exposició i en un espectacle escènic. Els diferents punts de vista sobre aquest poemari crearen en l’autora la necessitat de continuar ampliant el cercle per demostrar que el procés creatiu és viu i en evolució constant. Aquesta necessitat s’anomena Les dents de la pluja.

El poemari Les dents del gat, va ser interpretat pel col.lectiu POLIÈDRIC format per: C. Baldrís,  J. Descals, J. Sadurní,  V. Batallé, J. Ma Poblet, L. Urpí i jo mateixa.

Les imatges pertanyen a algunes d'aquestes peces que abans deia que sembro pel jardí, són proves d'algunes de les que van formar part de l'exposició "Les dents del gat" que van fer que la Nati, veient les interpretacions

del Polièdric, es plantegés una "revisió" del poemari i fes "Les dents de la pluja".

Nevada càlida

Quan l'ametller vol fruitar, el lleu alè d'un ocell ho omple tot de  flocs de diminutes papallones blanques que cansades de volar neven el peu de l'arbre.

Vius i morts conviuen en la nostra memòria. Quina casa més viva, la Memòria!.T. Costa-Gramunt

 Diumenge , 8 del matí, de la finestra estant

Vaig conèixer la Teresa el juliol del 2009, a la Vil.la a Casals en la presentació del llibre "L’Art, el signe i el sentit", d'Oriol Pi de Cabanyes, vam creuar quatre paraules i prou.

Dos mesos més tard en un setmanari comarcal llegia un article en el que ella parlava d'una exposició meva que havia visitat a la sala del Portal del Pardo, "Contenidors".

El seu escrit va ser molt oportú , va ser un bàlsam per a mi, passava uns moments no massa agradables i el fet de trobar-me'l a les mans casualment sense saber que havia escrit sobre el tema va ser doblement agradable.

Des d'aquell moment hem mantingut contacte. 

A l'octubre del 2010 va publicar "Dona i Art o la dansa de Lilâ"

Un recull de textos sobre dones artistes   .....els textos que aquí es publiquen són crònica a l'hora que reflexió sobre esdeveniments puntuals (exposicions, lectures) que han motivat un comentari. La crònica situa els treballs puntuals de les artistes. La reflexió projecta les seves trajectòries en les coordenades de temps/espai de l'art. 

El text sobre la meva obra forma part també del llibre.

Vius i morts conviuen en la nostra memòria. Quina casa més viva la memòria!  T. Costa-Gramunt.

La casa de l'oblid i la casa del record.1998

Escriu un bloc  "El vel d'Harmonia", sempre que puc el  llegeixo i disfruto i he descobert que en  la casa hi tenim les dues, una font d'inspiració.

La casa és el contenidor de la nostra existència, il.lusions, tristeses, passions, llàgrimes i rialles... memòria, les parets estan amarades de vida ... i de mort.

Durant molts anys he donat i encara ho faig classes de ceràmica a nens, la casa és un dels exercicis que sempre els proposo, aquestes tres són les que en el seu moment van fer la Camil.la, el Ton i el Pau, els meus fills.

Taronges de la Xina

M'agrada, quan tic taronges, posar-les en uns bols de Granada, pelar-les i tallar-les lentament, moments en els quals la imaginació vola cap a llocs llunyans i exòtics, la taronja, el seu aroma, color, sabor, la canyella que acostumo a posar al damunt...la Xina...la ruta de la seda...el mercat de les espècies d'Istambul... l'excusa és que si no ho faig, hi ha a qui li fa mandra pelar-la i no en menja, però la veritat és que m'agrada escapar-me a terres exòtiques tan sovint com  puc...

Els bols els vaig comprar a Granada fa dos anys quan vaig anar a visitar l'Agutín Ruíz de Almodóvar, vam passar unes estones molt agradables amb ell i la seva família, l'Agustín és ceramista i  va exposar a la Pl. de les Garrofes l'any 2008. 

Són els típics bols de ceràmica granadina en verd i blau, amb motius de magranes i vegetals i que ens acompanyen en molts àpats.

De la finestra estant....ZIGGURAT

...d'avui no passa, se m'ha acumulat massa roba...

des de la finestra, mentre planxava veia "L'alineament"  és una obra que vaig fer a l'any 1991 quan el meu món eren els monuments megalítics, després de l'exposició em va agradar incorporar-lo a l'arquitectura,  el vaig plantar en un carenat amb un fons de teules centenàries i vinyes.

Plovia i els colors dels líquens que amb els anys han policromat les teules eren més brillants que mai.

Quan ja gairebé acabava un sol tímit ho ha daurat  tot lleugerament.

M'ha vingut a la memòria quan ens trobavem la Dolors Escoté, en Jordi Marcet,en Joaquim Milà, el seu germà, el Salvador,el Xavi Millán, la Rosa Vila-Abadal i jo mateixa, en acabar les classes, a l'Escola d'Art feiem xerrades a l'entorn de la nostra activitat, ens vam posar per nom Ziggurat, erem 7 i els ziggurats tenen 7 plantes, vam fer dues exposicions al Portal del Pardo i a la Capella de St Pelegrí, a Vilafranca, "l'alineament" formava part d'aquestes exposicions.

Ens ho passavem bé, va ser molt bonic..

Ous en Plats del Rif

Per la Candelera l'ou va endarrera. Això diu el nostre refranyer popular i així s'ha complert.

Des del novembre, ni un ou i això que algun dia quan anava al galliner, els havia donat l'ultimàtum: - O feu algun ou o anireu de cap a l'escudella. Però de res servien les amenaces.

La setmana passada com si s'haguessin posat d'acord van anar aparèixent  ous als covadors i ara ja ve aquell temps que no sabem què fer-ne...

N'he posat en uns plats de terrissa rifenya, concretament d'Aïn Berda.

És una ceràmica feta exclusivament per dones i per a ús domèstic,amb terres locals i decorada amb terres i vegetals com per exemple el llentiscle, cuita a molt poca temperatura i que cada dia se'n troba menys.

Sortosament hi ha persones com Ma José Matos i Jorge Wagner que n'han fet un estudi exhaustiu i n'han fet una gran col.leció .

Tot el seu treball ha estat compilat en el llibre "Cerámica Rifeña, Barro Femenino" i en una exposició completíssima i molt didàctica que ha fet itinerància per la península, però a Catalunya no hem tingut la sort de veure.

L'ametller, la llum...

Quan l'ametller té aquest aspecte

 Sé que li hem guanyat una hora a la foscor de l'hivern

Dones d'aigua, goges, encantades, nimfes...

Diu que les goges, nimfes, dones d'aigua, encantades...tenen els ulls blaus o verd maragda

 .

            

           

La boira matinera ho embolcallava tot, 

cabelleres d'algues queien de les branques més baixes de xops i àlbers, 

les soques  dibuixades amb senyals i missatges indesxifrables, 

 

Aigua suau i lenta... indret misteriós i íntim, en qualsevol moment, una dama d'ulls verd maragda i llarga cabellera podia emergir del riu amb un estol de papallones i libèl.lules fent-li la cort.

Esperàvem que el llaguter ens passés a l'altra banda del riu, a Miravet.

És el darrer pas de barca que queda a l'Ebre només funcionant amb la força del corrent de l'aigua.