.jpg)
Algú que s’estima la nostra història, la nostra artesania… un dia va voler preservar aquest càntir amb totes les empremtes de la seva activitat, li ho agraeixo molt.
Aquest matí l’he vist de reüll en un graó de l’escala i immediatament li he trobat companyia entre les fotos preses en les passejades d’hivern, espero que no el deixi massa nostàlgic…...
podeu llegir-ne més a: http://www.camillaperez.com/?p=2645
Tota la bellesa de la forma, tota la bellesa de l'ús, tota la bellesa de l'esperit de la terra i de l'aigua...
ResponEliminaBelles tonalitats notàries del pas dels anys i pròpies d'aquests dies per tots els significats que contenen.
ResponEliminaAvui diumenge he posat la llar de foc de Mont-ral, si la vols veure.
Que setembre en sigui pròdig en profunditats.
Gràcies pels vostres comentaris.
ResponEliminaGràcies, Camil·la. T'he enviat un correu per mitjà del teu contacte, que consta en una web teva, no sé si el deus haver rebut. Et deia que la casa on hi va haver la llar de foc blava era feta dels anys 20... La va fer construir el meu avi Gustau, a Rubí, i ara és casa catalogada. Però la xemeneia ens la vam endur nosaltres, així com un bonic arrambador de ceràmica representant altes tiges i fulles verdes, i una fonteta de marbre del jardí.
ResponEliminaEs diu, en una revista especialitzada que vaig veure, amb rajoles semblants, que els davanters o lleixes de fruites, flors i coberts els feien a València. Però el sant Jordi el veig diferent, potser no és de la mateixa factura.
Quina raó que tens... el gerro negre me'l va regalar el pretendent, junt amb un altre que no es veu; i és de La Selva del Camp... Ets molt afinada, Camil·la. Bona feina, i feliç.