Taller d'Art Cinta Dalmau

Fa temps que conec la Cinta Dalmau, una agitadora cultural que Tortosa té la sort de tenir. He tingut l’oportunitat de col.laborar amb ella en unes quantes ocasions, sempre  ha estat un plaer....

 Si voleu seguir llegint...http://www.camillaperez.com/?page_id=5

 

Els baladres. Els arbres VII

Els baladres

Quan el sol cau sobre els baladres el seu aroma dolç és més intens encara i cada  inici d’estiu quan els roses infinits els cobreixen em duen a la infantesa.

A la mama li agradava molt el mar i creia que a nosaltres ens convenia jugar-hi, prendre banys de sol i de iode i que això ens era bo, si podia ser, durant una  novena.

No ens podíem permetre una casa a la vora del mar, però això no era inconvenient perquè ella ens agafés a tots quatre, tovalloles, dinar i  els estris que tinguéssim per jugar i de bon matí amb el cotxe de línia fins a Vilafranca primer i  en tren fins a St. Vicenç emprenguessim el llarg periple.  Un cop a l’estació passaríem per sota el pont de la via i seguiríem carrer avall entre els baladres en flor,  l’olor dels baladres i  el mar feia una combinació euforitzant, per molta calor que fes, per carregada que anés, per cansada que estés.

L’intens blau al cel, la remor carrer enllà de les ones, l’olor salada del mar, els roses, gairebé blancs, assalmonats, pastels, intensos, vermellosos, sempre perfumats…

En arribar davant  mar anàvem delerosos als vestidors, em sembla recordar que els llogàvem per tot el dia,  reservàvem una taula sota la pineda i ens n’anàvem a banyar; buscàvem crancs, tallerines, petxines amb foradet per passar-les d’un fil… feiem castells de sorra… ens colgàvem, ara les cames, ara tot el cos…

Esperàvem ansiosos que passés el venedor de gelats, de blanc impol·lut amb el barretet, blanc també posat de costat, empenyia un carret de fusta amb dos barrets cònics i platejats sota dels quals hi havia el desitjat “mantecadu” així ho deia l’avi, de xocolata, de maduixa, de vainilla…

En alguna ocasió l’avi venia  amb nosaltres, ell anava als banys, així ho deia, el balneari de Coma-ruga li agradava i hinanava sovint.

Costava trobar el moment de marxar de l’aigua, era quan la gana apretava que decidíem anar a l’ombra dels pins a refer-nos.

La pell cremada pel sol agraïa l’ombra i aquella brisa fresca que corria sota la pineda, dinàvem amb gana i després jugàvem una estona fins que enfilàvem el camí de tornada cap a l’estació.

Era la mateixa l’olor dels baladres, la mateixa que la del matí, però ara era una olor més aviat trista, pot semblar estrany, però sí, hi ha olors tristes i la dels baladres de tornada ho era, no volíem marxar, ens ho passàvem bé… potser no tornaríem fins la setmana següent, o l’altra…

Al tren, extenuats dormíem i somiàvem amb els peixets que ens creuaven entre les cames, aquella vela blanca allà lluny a l’horitzó tocant potser Mallorca, l’ estel blau i groc que feia volar un nen ros de pell blanca al qual no enteníem quan parlava…

 

Baladre (Nerium oleander L.)

La denominació Nerium prové del grec, Nereus, qui simbolitzava el déu grec de la mar i pare de les Nereides, en al·lusió a com és de comú trobar aquest arbust a les zones properes a la costa.

De nena, prop de casa no en tenia de baladres, potser era massa lluny del mar, ara sí que en tinc i m’agraden, m’agraden perquè són de tija flexible que es mou elegant al ritme del vent, fulla peremne, llarga i fina i flor senzilla i generosa de colors i de perfums.

22 de juny de 2013

JardiArt.Metafòricament

El proper dijous 16 de maig a les 7 de la tarda

s’innaugura l’exposició:  JardiArt. Metafòricament

Junt amb 16 artistes més tinc el gust de participar-hi.
L’espai, el jardí del Museu Romàntic Casa Papiol de Vilanova i la Geltrú. Val la pena visitar-lo i veure l’exposició que hi serà fins el 29 de setembre.
Hi ha un seguit d’activitats paral.leles, tallers, concerts… podeu trobar informació en els següents enllaços:
http://www.vilanova.cat/doc/doc_10940563_1.pdf
 
http://www.facebook.com/pages/Museu-Rom%C3%A0ntic-Can-Papiol/160921097328122?fref=ts

Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=3716

Marc Iturri

“Llavors, així, de cop, potser sabrem

que l’horitzó era el punt de partida.”

Mireia Calafell

Horitzons. Marc Iturri

Camil.la Pérez Salvà-CERÀMICA

 pl. de les Garrofes,4. El Vendrell

 18 de maig al 29 de juny

 Innauguració dissabte 18 a las 19:30

 De dijous a dissabte de 17:30 a 20:30

Visites concertades: ceramica@camillaperez.com

seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=3699

Suite Wagner, Madola. També altres, matí dens, de molt pes específic

Avui he tingut un matí d’aquells que es recorden temps, d’emocions fortes i plaents.

En poca estona he pogut gaudir de la presentació de més de cent treballs de final d’estudis d’alumnes de gairebé una trentena d’Escoles d’Art i Disseny de Catalunya al CCCB.

“De l’escola a l’empresa” era el leitmotiv de la jornada.

Aquesta posada en contacte de projectes i empresa m’ha semblat bàsica per al futur d’aquests joves. Els treballs de gran nivell, una molt bona iniciativa.

Després he pogut visitar l’exposició de Madola, Suite Wagner, que es podrà visitar fins el dia 24 de maig al carrer Dr. Dou, 7 baixos 1a, a la sala de l’ACC. Una exposició que ningú no es pot perdre...

Per seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=3681

 

La capseta del cosidor

 

Sempre el mateix tresor a dins,  boletes de vidre per confeccionar pedreries, algun trosset ja fet, botonets de cristall de roca…

La guardo en un calaix que obro poques vegades quan busco alguna cosa que sé que tinc, però no ben bé on… avui l'he obert.

El sol que entrava per la finestra ha despertat energicament la lluïssor tants dies apagada en la foscor de la capseta i encara en la foscor del calaix, entre botons, fils, cremalleres, cintes i gafets.

Avui, però he sentit una curiositat especial, mai havia mirat tant detingudament la capseta, Chocolate Juncosa diu, en castellà.

Una petita capseta de llauna, amb tapa que s’obre lliscant sobre una guia, una dama molt elegant, plomes al barret i al vestit,  subjectant amb estil una tasseta de xocolata a la mà esquerra.

Al darrere hi diu:

Caramelos finos, Depósito central Fernando VII 10 (Carrer Ferran)

Sucursal Paseo de Gracia 20.

He volgut estirar el fil per saber-ne més seguint la pista de l’adreça.

Diu Ma Antònia Martí Escayol en El plaer de la xocolata. La història i la cultura de la xocolata a Catalunya:

...A principis del S.XX Pere Juncosa comprà la part dels seus parents i s’erigí com a propietari únic de Xocolata Juncosa, al 1905, va vendre la finca del Passeig de Gràcia a Consol Fabra i Puig tot i que fins al 1907 hi seguí fabricant xocolata, moment en el què passa a fer-ho al carrer Aribau on seguirà fins a la dècada dels 60 del S.XX...

Per tant la capseta és centenària.

No sé a partir de quin moment comencen a fer-ho tot en català. El que sí que he pogut saber és que al 1937 la seva publicitat deia:

En disposar-se a emetre el VOT hom pot dubtar per quina candidatura catalana decantar-se.. En el que tothom està, però d’acord, és en escollir entre totes les xocolates, la Xocolata Juncosa. Perquè, ultra ésser la millor pel paladar de petits i grans, la mainada la prefereix a qualsevol altra, perquè els seus cromos són altament instructius i patriòtics, puix que en un bonic ÀLBUM pot reunir-s’hi la Història de Catalunya.

Catalans, ara i sempre …Xocolata Juncosa.

La tinc de la mama i ella de la seva...

El trull de Cal Possastre, St. Martí Sarroca

La premsa. Fot. Anton Barnadas Pérez

Associo el temps de collir olives al fred del carrer i l’escalfor del trull.

Les vacances de Nadal eren sinònim de passar-hi llargues tardes.

L’avi en tenia un i el meu oncle Josep Anton n’era expert. M’agradava veure quan els pagesos arribaven, amb el carro alguns o el tractor uns altres, la dècada dels seixanta, carregats de sacs d’olives, sacs tacats de sang d’oliva madura que apilaven sobre la bàscula, després  poc a poc, anirien abocant-los a una mena d’embut gegant,  la tramuja diria que en deien, que  anava distribuint les olives, mentre la mola girava, sobre la sotana.

La mola, de pedra, girava i girava aixafant el fruit, la pasta resultant, untuosa, perfumada i sanguinolenta pujava cargol sense fi amunt i queia a la batedora que mitjançant un sistema de calefacció a les parets mantenia la pasta a la temperatura necessària per separar-ne la part líquida.

La batedora 

A la part de baix de la batedora hi havia una comporta que s’obria i es tancava, com que no era hermètica anava regalimant l’oli verd i espès dins un petit compartiment revestit de ceràmica vidriada vermella, el tiet ens sucava la torrada en aquest oli, la rosta, era un oli amb gust d’oliva, tebi, fruitat, olorós, inoblidable.

Quan ja havia estat prou a la batedora, amb la pala anava posant la pasta fumejant en els cofins, aquests dins una vagoneta que  conduiria fins a la premsa, calia saber-ne, un cofí i un altre, i encara un altre…calia posar-los bé, un sobre l’altre, aplomats.

Era l’hora d’engegar el motor que amb un sistema de corretges transmetia la força a la premsa hidràulica, m’encantava veure com lentament anava pujant i eixiquint-se la pila de cofins alhora que sota la vagoneta apareixia el pistó de la premsa, lluent i potent. L’oli s’escorria cofins avall cap a les basses recobertes també de rajoles vidriades vermelles.

Un cop a les basses, l’oli,  obeint les lleis físiques ocupava la part superior i era separat de la morca per decantació,  quan en quedava només una capa fina, el tiet el recollia amb un plat molt pla, ara em sembla recordar que d’aram i l’anava posant dins uns dipòsits metàl.lics semblants a un barral.

Era llavors quan em deixava pescar llunes, en el fons fosc de les morques hi lluïen llunes lluents d’oli daurat, i el tiet em deixava el plat, planíssim i fi que tenia per intentar pescar-ne alguna, era un joc, el tiet era juganer amb els nens.

 Els pagesos podien pagar  el servei de la mòlta amb oli o amb diners segons els convingués.

Al trull, quan es feia fosc sempre hi havia tertúlia, el que venia a demanar el torn per moldre les seves olives, el que les tenia molent-se, i els que de tornada a casa venien a xerrar una estona.

Els agradava vetllar la parada dels seus peus, aquest és el nom que reb el procés de la mòlta, des que es pesen les olives fins que l’oli és dins els barrals, “parar el peu”. Mentre parlaven, torraven pa a les brases de l’estufa, menjaven un tall de botifarra, xerricaven del porró…

Abans de parar el següent peu calia buidar els cofins i les morques de les bassetes.

Espolsaven la sansa o remolta dels cofins en una pila, immensa que de tan en tant s’enduia un que hi comerciava, no sé que se’n devia fer, no ens deixaven acostar-nos massa a la pila de sansa, el tiet deia sempre que la seva bravada emborratxava.

Les morques de les basses anaven a un dipòsit on es guardaven. Havia vist alguna vegada que en feien sabó.

Tota aquesta narració l’he fet recordant, abans de veure les fotografies, després de veure-les  podria afegir-hi més coses, però se n’anirien més endins, m’han fet reviure moltes coses, per una estona he viatjat en el temps, una forta saccejada, plena d’emocions entranyables. Gràcies Ton per les fotografies.