“Els dels burros”

 

Just encetar els anys seixanta del segle passat va començar la construcció d’una línia elèctrica d’alta tensió que passava i encara hi passa per la muntanya de darrera les Valls de la riera de Pontons, sobre la cova Rodona i més enllà cap a la serra de Rastrells.

La població de Sant Martí va augmentar d’un dia per l’altra amb l’ arribada d’una nombrosa família andalusa amb deu fills alguns de les mateixes edats que els meus germans i jo.

Els primers dies no els enteníem, parlaven diferent, el mateix que els passava a ells suposo, no teníem televisió i difícilment sentíem parlar castellà, no van passar gaire dies i ja se sap, els nens no tenen problemes, ens vam fer amics. Els dèiem “els dels burros”, no ens alarmem, no anava pas per a ells això, de “burros” no en tenien ni un pèl, els dèiem així, en global a tota la família perquè van venir amb una rècua de rucs i ases que transportaven les ferramentes per construir les torres d’alta tensió. Els rucs són animals capaços de pujar la càrrega per camins pedregosos i relliscosos dintre el bosc i aquest era l’únic mitjà de transport que podia arribar a llocs de difícil accés.

L’avi els va llogar l’estable on en altre temps hi havia hagut vaques per tenir-hi els animals i cada dia a trenc d’alba ja sentíem els seus brams mentre enfilaven camí amunt cap a muntanya. No era fins caure la tarda que tornaven cansats, assedegats i famolencs. Nosaltres anàvem a esperar-los i també hi venien alguns dels germans Herrera, era també una estona de jocs, a mi m’agradava veure com arribaven i bevien amb delit a l’abeurador, després entraven a l’estable i menjaven alfals i palla.

Contaven els germans que cadascun d’ells era nascut a un punt diferent de la geografia Ibèrica, anaven seguint la construcció de la línia i s’establien on hi havia la feina.

Quan es va acabar l’obra de la zona, la família es devia trobar bé a Sant Martí i els rucs van marxar, però ells es va quedar i hi van fer la seva vida.

 

Engego el cotxe i simultàniament la ràdio. Entrevisten Jaume Plensa, qui ha estat guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques que otorga el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno. Era noviembre de 2012.

Avui, fent neteja de carpetes a l’ordinador he trobat aquest escrit, resultat de l’entrevista i m’ha agradat recordar-lo, el trobo molt interessant:

…Quan vaig anar a la mili, llavors era obligatòria, no se m’ha perdut res a l’exèrcit, ens van anar classificant, …els administratius aquí, els pagesos allà, els paletes, els metges… quan va acabar la classificació en vam quedar només dos a l’esplanada, un xicot que era analfabet i jo, artista.

Els residus, els que no servíem per a res.

He seguit amb interés l’entrevista, em reafirmava a cada intervenció amb el que penso sobre l’art.

L’art  no serveix per a res, per això és tan poderós i necessari, deia.

No tenim necessitat conscient d’art, l’art penetra poc a poc, com la pluja, sense adonar-nos-en.

Com s’inicia un procés creatiu?

En el meu cas soc bàsicament intuïtiu, ha afirmat.

Einstein deia que és més important la intuició que el coneixement, la racionalitat en ocasions no et deixa fer el salt al buit que demana la creació.

Val més equivocar-se que estar parat si estàs parat no progresses.

Els reconeixements m’agraden, estic content, però em distreuen, la creació té dos enemics, l’èxit i el fracàs, per tant el millor és la quotidianitat, la regularitat, l’ambient que et permet pensar i treballar.

 Sàvies paraules!

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) ha estat guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 2012 que concedeix el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, en reconeixement a la seva preocupació per la humanització de l'espai urbà. El jurat ha destacat també, la seva tasca, la projecció internacional, el desenvolupament de la nova escultura i la seva aportació al disseny escenogràfic.( retall de premsa del noviembre de 2012 )

Una tarda de juliol d'avui fa noranta anys

    

UNA TARDA DE JULIOL de 1936

Era una nena, una nena donant tombs alegrement dalt d’un cavall de cartró tronat d’uns cavallets de poble, era la Festa Major de Sant Martí, el seu poble, una tarda de dissabte d’un divuit de juliol d’avui fa noranta anys, una Festa Major que quedaria marcada per sempre més a la seva encara tendra memòria i hi quedaria marcada amb foc, literalment amb foc, el foc de les garberes del camp segat del camí de casa, esperaven pacientment arribar a l’era i ser batudes, però no, aquell juliol alimentaven les pires de flames ferotges, flames de ràbia, de ressentiment i d’emocions descontrolades que provoquen totes les guerres.

La mama ho havia explicat moltes vegades, li costava d’entendre i era gran, ben gran i no ho havia entès encara.

El Til·ler . Els arbres XII

 

El Til·ler

 

I han passat molts anys, però aquella olor densa i dolça ha tornat, una olor de color groc poruc, d’un groc que no gosa, una olor que calma l’esperit i assossega el moviment.

Els til·lers són a banda i banda del carrer, també n’hi ha en el parterre central que divideix aquest en dues vies, carregats, carregadíssims de flors que reparteixen generosament el seu aroma i sembla com si ens volguessin dir: Tranquil·les, oloreu, respireu, mireu, passegeu, atureu per un moment el que feu, penseu que ara som aquí, les nostres flors no tornaran fins la propera primavera, només és ara en aquest fràgil moment i aquí.

I han passat molts anys, i per uns instants he tornat a ser la nena que ensorrava les mans dins les flors que omplien a vessar els paners. La mama i la iaia havien collit molta flor del til·ler, al jardí en teníem un, era gros i esplendorós, ombrejava el safareig i avui després de molts anys, en sortir del CAP, l’he reviscut intensament.