L'alzina. Els arbres IV

A l’altra banda del torrent hi havia i encara hi és, l’alzina, d’alzines n’hi havia d’altres, però aquesta era, l’alzina.
Per arribar-hi, cosa que feia sovint, havia de travessar l’arc, així anomenàvem un pontet amb aquesta forma, en realitat era un aqüeducte que portava l’aigua per regar els camps de l’altra banda del torrent de Les Anguiles, per travessar-lo calia posar un peu a cada banda del rec cosa tan arriscada com atractiva, sobretot quan l’avi regava a l’altra banda i l’aigua hi corria amb energia.
Teníem una sínia molt gran que mitjançant una xarxa de recs repartia l’aigua pels camps del voltant de la casa, una obra d’ingenieria, l’aigua lliscava per la força natural de la gravetat.
M’agradava sentir com corria, neta, fresca, mullar-hi les mans, posar-hi barques de paper que encallaven en el primer revol, barques de sípia amb veles de paper, d’escorça de pi i de fulles de canya amb les que més d’una vegada m’havia ensangonat els dits.
Era bonic veure com amb l’aixada l’avi barrava el pas de l’aigua al quadre de mongeteres i el dirigia a les  tomàqueres, als pebroters o als carbassons…la terra quedava amarada,  amb aquella olor que em porta als origens…
Bé doncs, quan arribava a l’alzina aquestes experiències m’havien alimentat els sentits i de quina manera, l’alzina era l’Ítaca però el camí el feia tan llarg com podia, s’ho valia.
Un cop a l’altra banda, així anomenàvem aquesta part dels camps, travessava una altra riera, paralel.la a la primera,   ho feia pel damunt d’una palanca de fusta  al mig de la qual  saltava amb energia, era emocionant, ho feia amb tanta força que la vibració de la palanca m’enlairava i el risc de caure a l’aigua ho feia més atractiu encara.
Era per a mi una zona plena d'emocions, saltar damunt la palanca, enlairar-me més cada vegada, veure com les culleretes zigzaguejaven en els tolls d’aigua quieta, sota els joncs, pescar-ne i observar com els sortien les potetes, els queia la cua i finalment, pobretes, raquítiques, morien dins el pot de vidre…
Més d’una tarda d’estiu hi havíem berenat, la mama agafava pa i en passar per l’hort collia cogombres,  asseguts  a la palanca amb els peus a l’aigua fresca  menjàvem aquest berenar tan particular. En acabar seguíem l’ombrívol camí fins sentir-nos protegits per la copa, immensa i embolcalladora de l’alzina, el tronc es bifurcava a poca distància del terra i el brancam s’aixamplava donant-li encara una aparença més gran, ens hi estàvem una estona jugant o collint móres a la banda solana del camí…
A finals d’estiu i les primeries de la tardor al voltant de la seva soca hi trobavem llores verdes i grises a la  tardor buscàvem les seves glans, llargues i fines de sabor dolç, si tenien un foradet les obríem fins trobar el blanc cuquet que habitava el seu interior.
En un cop de geni quan devia tenir nou o deu anys vaig decidir que marxava de casa, i ho vaig fer, molt enfadada, vaig prendre el camí de l’alzina i allí em vaig quedar fins que es va fer fosc i vaig trobar que era hora de tornar a casa.
Ja a l’adolescència recordo haver-hi anat buscant la solitud, a llegir, a escriure alguna carta…

 

El bosquet. Els arbres I

El bosquet

 

Sovint situem algun fet de la nostra vida en referència a algun esdeveniment que per a nosaltres és important, abans o després de conèixer algú, de fer algun viatge, d’una malaltia, d’un disgust….

L’observació de la natura és per a mi com la respiració, la faig d’una manera inconscient, essencial per a la vida va entrant lentament i fluida i em va construint.

D’això me’n faig conscient quan, com amb la respiració, hi poso la mirada, segueixo l’aire que m’aporta energia com recorre el meu cos per disfrutar-ne, adonar-me que en formo part, que no sóc ni més ni menys que la flor de l’esbarzer o el pitroig que saltironeja sota el taronger.

Situem els fets de la nostra vida, deia, en referència a d’altres que d’alguna manera ens han marcat, com fites en un camí.

Podria narrar la meva vida tenint per referents arbres,  a la vora de casa hi havia el bosquet,  deu o dotze pins pinyoners plantats pel meu besavi, hores i hores hi passavem descobrint entre la pinassa els preuats pinyons,  si en trobavem més dels que podíem anar menjant els guardavem en un pot de llauna i alguna tarda, asseguts al pedrís de casa ens els menjàvem, un cop sec i amb la força necessària si no s’esclafaven o ens aixafàvem els dits…si l’operació reeixia en sortia un diminut fruit blanc i allargat, protegit per un tel fi color d’avellana, el deix polsós de la closca ens tenyia de negre les mans.

Si trobavem alguna pinya plena era una festa, si en fa d’anys!  encara teníem la cuina econòmica, poca gent sap avui que és una cuina d’aquestes, de ferro colat negre amb uns detalls de llautó, cremava llenya o carbó, perquè la pinya s’obrís la mama la posava  al forn, quina olor!  la torno a sentir, penetrant, agradable, entranyable.

Mentre la pinya s’obria i deixava anar els pinyons tan amorosament protegits, amb un drapet untat d’oli ens netejava la reïna de les mans.

En aquest escenari, no devia tenir més de sis o set anys, vaig aprendre com germinava una llavor, un bri verdejava en una escletxa diminuta que esberlava el pinyó, quina força, tan petit i podia obrir aquell pinyó que tan ens costava d’obrir a nosaltres, aquella mica de vida verda que treia el cap seria un d’aquells pins gegant als meus ulls llavors…tinc claríssima la imatge, vaig aprendre molt bé la lliço, la germinació per a mi està íntimament lligada al bosquet i amb anar a buscar pinyons.

 

Gener de 2013, diumenge 13

Sota la figuera (La figuera XIII)

Avui aprofitant la treva que ens dóna  la pluja, he endreçat una mica la figuera.

Aquesta figuera al 1990 quan vam comprar la casa no hi era, ni havia nascut.

Al davant sí que n'hi havia una i encara hi és, ja molt vella, d'una llavor de la qual en va néixer una en un test, que quan ja no hi cabia, el Perfecto, que venia a ajudar-nos al jardí, i jo la vam plantar a l'altre costat de la casa en un tros que encara no estava treballat, era l'any que va néixer el meu fill petit, 1994.

És borda, no així la primera,  fa fruits però mai arriben a madurar, això en aquest cas és un avantatge ja que així no venen garces amb el seu soroll escandalós ni mosques i abelles atretes  per la seva dolçor,  cauen i s'assequen permetent disfrutar el microclima que es crea sota la seva capçada.

El Perfecto, a part d'un molt bon record, quan va plegar va deixar el seu nom a una part de la casa, Cal Perfecto, així la coneixem, és on guardem totes les eines, aixades, carretó, tisores de podar, tallagespa...

Mentre treballava sempre cantava i es notava que disfrutava amb el conreu de  la terra, segur que la figuera, com nosaltres,  també el té present.