19 de febrer de 1939

Carta de Ramon Salvà Morgadas dirigida a Francesca Calaf Balsells 

( els meus avi i àvia materns)

El 19 de febrer de 1939, l’avi Ramon es trobava al camp de concentració de Lleida, a la Seu Vella.

Amb aquesta data envia una carta a la seva esposa demanant-li que aconsegueixi l’aval de l’alcalde, el rector i un falangista que certifiquin que ha estat  col.laborador del nacionalisme. L’avi Ramon mai s’havia significat ni en un ni en altre costat, mai no li havia sentit parlar del tema; no sé com va anar la detenció,  ni des de quan estava presoner al camp de Lleida, ni quan va ser alliberat. En realitat el de Lleida era un camp de classificació de presos (Gerard Pamplona Molina en el seu Treball de Final de Grau així ho explica)...

... Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6213

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2020/08/lavi-ramon-fortianell.html

El poncemer, Els arbres XI

D’un dia per l’altre se li van cargolar les fulles que, lluents fins pocs dies abans, van anar tornant-se més i més mats i opaques, tot d’una van caure de cop i es quedà només amb els poncems que s’encongien de mica en mica.

Era ben mort. Ho veia, però no m’ho volia creure, i tant! era ben mort. Ja ho veuràs, si el segueixes regant tot d’una brotarà em deia a mi mateixa...però tot va ser en va.

Això passava a començaments d'estiu i cap a finals de juliol vaig prendre la decisió que no podia suportar ni un dia més la tristesa que em produïa sortir de casa i veure’l en aquell estat, sec, despullat, inert...

En Joan va venir, el va tallar i se’l va endur, no ho vaig voler veure; vam deixar-li un tros de soca, curtet, arran de terra, hi ha dies que encara tinc l’esperança que llucarà.

Amb la ufana que lluïa cada estiu! sempre ple de flors, fruits madurs i d’altres que creixien... era un arbre dels que se’n diu de quatre estacions.

Sota la seva ombra hi creixien cascalls que cada abril esclataven descarats, aquest hi seran de nou, avui els he vist que ja hi neixen, el trobaran a faltar i jo també.

 Ves a saber de quant hi era plantat al pati, el que sí que sé és la tarda en que el vaig conèixer, la tinc ben present, era la vigília de Sant Joan de 1990 un dia que per molts motius mai no oblidaré.

 

No, no és nostàlgia

No, no és nostàlgia

Hi ha un abans i un després del dia en que prens consciència tot mirant una fotografia familiar antiga, que no et queda ningú a qui preguntar-li qui era aquella dona asseguda al costat de l’avi i que ja mai més ningú et podrà respondre.

Aquest dia l’he viscut. La mama era de guardar-ho tot, cartes, notes, fotografies antigues... i un diari ( 1944-1965) Va ser amb aquests tresors a les mans  que em vaig adonar que s’havia esborrat el seu número de telèfon com per art de màgia,  a l’agenda ja no hi tenia el número dels pares, no el podia trobar enlloc, no era a la guia telefònica, era irrecuperable.

És després d’haver-me fet conscient d’això que em van venir unes ganes irreprimibles d’explicar tot el que recordava dels que ja no hi eren o el que aquests m’havien explicat, se’m va fer necessari, primerament per a mi i després si hi tenien interés, per als meus fills.

En Juli, un bon amic que segueix els meus escrits, em va dir un dia: M’agrada com ho expliques, ho saps dir, escrius amb vivesa els records, sense nostàlgia. La Teresa, una amiga que també em llegeix em diu: És que llegint-te em sembla que hi soc, m’emociono.

Comentaris sentits com aquests m’afalaguen i a l’hora em reafirmen en el pensament que el que he viscut i he sentit no és tan diferent del que han sentit altres persones i si llegir el que escric desperta emocions a qui em llegeix i ordena els calaixos de la meva memòria, què més puc demanar?

... escrius amb vivesa els records, sense nostàlgia... Això em va agradar molt, detesto la nostàlgia, ens ancora d’una manera cruel en el passat i no ens permet viure el present. Recordar és una altra cosa, els records ens conformen, el passat no va ser ni millor ni pitjor, va ser i ja no és, els records hi són vivint el preset si els mantenim amb nosaltres.

 

nostàlgia

[LC] [PS] Dolença causada per l’enyorament del país, del poble, de la llar.

Santa Llúcia 2019

El caquier, Els arbres X

EL CAQUIER, Els arbres X

Me’n vaig enamorar perdudament fa més de cinquanta anys, era al terrat de la meva cosina a Molins, les branques queien de la casa del veí sobre el mur divisori de tants fruits com sostenien, nues de fulles les branques i encesos els fruits de tanta tardor.

Quin és aquest arbre Mercè? Un caquier em va respondre.

El temps i la distància, com en la cançó, va anar apagant l'enamorament o això pensava, però el cor em saltava si veia un arbre que s'hi assemblés encara que només fos una mica i es revifava el caliu.

El trobo un arbre preciós i sincer, sí, ja sé que tots els arbres en són de sincers, però el caquier mostra tan descaradament el que té en cadascuna de les estacions... no es queda res al pap, ho dona tot.

El febrer del noranta-cinc, un divendres, passejava pel mercat de Montblanc amb el Pau al cotxet, feia fred, a Montblanc al febrer fa molt de fred, m’agraden els mercats i de sobte, en  una parada de planter vaig veure un d’aquells troncs pelats plantat en una bossa mal lligada d’arpillera amb un cartronet que duia lligat hi deia:  Diospyros kaki, caquier, no feia més de tres pams,  el vaig passejar al costat del meu fill en el cotxet tot el dia amb un sol pensament barrinant-me el cap, així que arribi a casa el plantaré.

Feiem el taller nou i era tal la il.lusió de tenir-lo que va condicionar l’obertura d’una finestra, volia veure a través d'ell la nuesa de l’hivern, la verdor molla i lluent de la primavera, l’exuberància de l’estiu i la plenitud de la seva tardor.

És sabut que els paletes no són pas teixidors de seda i en una maniobra maldestre els va caure un tauló sobre l’arbret, pobret! va quedar ben esmotxat, després d’esbroncar-los li vaig tallar el trosset que li penjava i el vaig protegir millor.

Va arribar la primavera i els borronets que li havien quedat s’anaven inflant, verdejant, esclatant... tenia tantes ganes de viure!

I viu encara i fa vint-i-cinc anys que és testimoni fidel de qui entra i surt de casa els dona la benvinguda i els acomiada com cal, a l’hivern permet la càlida carícia del sol, a l’estiu els ofereix la frescor de l’ombra,  encomana ganes de viure a la primavera i els estén una catifa encesa de color a la tardor.

De quan em van posar interna

L’uniforme és blau marí, vaig sentir dir.

Mama, què és l’uniforme? el vestit, totes les nenes van igual... Em va venir al cap una imatge fosca, de sobte vaig veure moltes nenes jugant en un  pati totes blaves, d’un blau profund gairebé negre, em vaig espantar, després m’ho van anar explicant i ja vaig veure que no m’havia de pintar la cara, ni els cabells ni res...

L’estiu del 1963 el recordo per una activitat domèstica especial, sobretot les tardes, la mama brodava roba de llit, camises de dormir amb puntetes, mocadors de butxaca, una bata de franel.la rosa amb floretes...  a totes les peces hi brodava a punt de creu amb fil vermell un número, el deu.

Un dia a finals  d’estiu la Maria Carme de Cal Damià em van tallar les trenes i em va deixar els cabells a ran d’espatlla, jo n’estava molt contenta, això de no portar els cabells trenats i que em voleiessin  amb el vent era nou per a mi.

Ja no aniria al col.legi amb les amigues de sempre; a Sant Martí no podia fer el batxillerat i encara que els costés molt d’esforç els meus pares ho tenien clar, el primer era l’educació.

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton

( Quatre dies després dels bombardejos sobre Barcelona el març de 1938)

El 22 de març de 1938, Martí Salvà Figueras, germà del meu besavi Anton, escrivia una carta a aquest ( al 1938 tenien 69 i 71 anys respectivament)

Llegint-la he tingut la necessitat l’analitzar-la i posar-la en context, m’ha ajudat a entendre moltes coses.

Feia quatre dies dels sagnants bombardejos de l’aviació italiana sobre Barcelona els dies 16, 17 i 18 de març de 1938; havien mort més d’un miler de persones i n’havia deixat 1500 de ferides. L’oncle Martí amb la seva família vivia a l’avinguda Durruti 57, actualment Via Laietana, per tant havien viscut de molt a prop els bombardejos que acabaven de castigar cruelment la Barceloneta, tota la franja portuària, l’estació de França, la Rambla, la plaça Catalunya... això és tot el voltant d’on ells vivien, tres dies eterns i aterridors, aquest n’era justament l’objectiu, aterrir la població i aconseguir la rendició.

Tenim situat el moment històric en el qual s’escriu la carta, Martí l’encapçala de la següent forma:  Antonio Salvà,  Castell Sarroca, nom que adopta Sant Martí Sarroca en temps de la república, l’escriu en castellà, tot i tenir el català com a llengua familiar havien rebut l’educació en castellà.

Després d’una salutació molt formal i protocolària li diu que : ...en esta (Barcelona) han pasado muchos desastres por causa del bombardeo, menos mal que entre nosotros por ahora estamos sin novedad...

En Joan, l’únic fill que té, és capità i diu d’ell que cada setmana els envia notícies i que està bé.

Carta de 29 de juliol 1938

A l’Anton li diu també que finalment ha rebut notícies referents a Enric Soler Galimany, un noi de Sant Martí del qual la família ha perdut la pista, l’Anton en una carta anterior de la qual feia ja nou mesos li havia demanat que fes el possible per esbrinar on era i com es trobava fent servir la influència de’n Joan (el fill capità). En una carta que Martí escriu a Anton el 29 de juliol de 1938 li diu que no sap res encara de l’Enric del Xinola de Cal Casulleras, això vol dir que fa molts mesos que no en tenen notícies, aquesta nova doncs els farà contents.

 Adjunto les respostes del XII Cuerpo del Ejército i de la Jefatura de Sanidad. 

Torna a referir-se al desig que té que tots tinguin bona salut, com la que tenen ells i li explica que la granja, Martí viu en un pis, es deu referir a unes gàbies que té en un terrat o en algun pati, que la granja diu, segueix prosperant, que té uns vint conills mitjanets, a punt de vendre o bescanviar (suposo), de petits entre 30 i 40 i si tingués manera d’aconseguir-los més menjar podria tenir-ne molts més. Que està molt content segueix dient, perquè un amic li ha venut alfals i entre això i que tenia una partida de glans: ... hay salido muy bien del paso... pues en estos momentos gracias en los conejos, si no algun dia lo habríamos pasado mal. També diu que, gràcies a la sort, la setmana abans que passés “esto” el bombardeig,  van aconseguir “tocino” i encara els en queda una mica.

Li repeteix al germà que no pateixin per ells.

...Yo por ahora no tengo miedo, María (la seva dona) y los demás sí, están muy asustados, pero yo los animo y tengo la confianza que tendré de pasar por lo que me tocó y nada más.

Tot i la situació que li toca viure, Martí es mostra animat i agraït pel que té. Tots estan bé, tenen menjar...

Finalment té un pensament especial per l’altre germà, Jaume, que viu a Sant Martí, solter, amb no massa bona salut, si li segueix el dolor, digueu-m’ho que li enviaré unes injeccions que diuen que són molt bones.

En moments com aquests t’adones que les úniques coses que realment són importants són la salut, la integritat física, aconseguir aliment, el benestar de la família i coneguts... i que la solidaritat entre les persones es fa més gran i els llaços entre amics i coneguts s’estrenyen.

Desembre 2019

L'avi vellet. Besavis

Anton Salvà Figueras (l’avi vellet), Sant Martí Sarroca 1867-1956

Dels quatre besavis que em tocaven només en vaig conèixer un, l’avi vellet, així li deia segons em diuen.

Tinc la imatge de vèurem asseguda al seu costat sobre la pedra que feia de graó per entrar al galliner al costat de l’abeurador, i jo, que just deia quatre paraules,  li demanava “pions”, que dels pinyons en deia “pions” també m’ho han contat. Es posava dos dits al butxacó de l’armilla, on sempre els portava i se’ls treia d’un en un amb mà tremolosa, els trencava sobre el pedrís, en treia aquell fi tel marronós que cobreix el pinyó i me’l posava suaument a la boca, aquest és l’únic record que tinc d’ell, encara que... per l’edat que jo tenia quan va morir no sé si és un record basat en fets realment viscuts o creat després d’haver-ho sentit explicar tantes vegades, sigui com sigui el guardo gelosament i m’agrada sentir-lo així.

Va morir quan jo  no tenia encara tres anys.

    

                          Rafael Pérez Pérez.                                               Josep Cañadell Monner                    

    Masa, Burgos 1860 - Olesa de Montserrat 1930                   Olesa de Montserrat 1863 - 1943

 

De Josep Calaf Blasi. El Vendrell 1865-1926, l’altre besavi, no en tinc cap fotografia.