L’uniforme
és blau marí, vaig sentir dir. Mama, què és l’uniforme? el vestit, totes les
nenes van igual... Em va venir al cap una imatge fosca, de sobte vaig veure
moltes nenes jugant en un pati totes
blaves, d’un blau profund gairebé negre, em vaig espantar, després m’ho van
anar explicant i ja vaig veure que no m’havia de pintar la cara, ni els cabells
ni res...
L’estiu
del 1963 el recordo per una activitat domèstica especial, sobretot les tardes,
la mama brodava roba de llit, camises de dormir amb puntetes, mocadors de
butxaca, una bata de franel.la rosa amb floretes... a totes les peces la mama hi brodava a punt de
creu amb fil vermell un número, el deu.
Un
dia a finals d’estiu la Maria Carme de
Cal Damià em van tallar les trenes i em va deixar els cabells a ran d’espatlla,
jo n’estava molt contenta, això de no portar els cabells trenats i que em poguessin
volar amb el vent era nou per a mi.
Ja no
aniria al col.legi amb les amigues de sempre; a Sant Martí no podia fer el
batxillerat i encara que els costés molt d’esforç els meus pares ho tenien
clar, el primer era l’educació...
Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6101
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada