19 de febrer de 1939

Carta de Ramon Salvà Morgadas dirigida a Francesca Calaf Balsells 

( els meus avi i àvia materns)

El 19 de febrer de 1939, l’avi Ramon es trobava al camp de concentració de Lleida, a la Seu Vella.

Amb aquesta data envia una carta a la seva esposa demanant-li que aconsegueixi l’aval de l’alcalde, el rector i un falangista que certifiquin que ha estat  col.laborador del nacionalisme. L’avi Ramon mai s’havia significat ni en un ni en altre costat, mai no li havia sentit parlar del tema; no sé com va anar la detenció,  ni des de quan estava presoner al camp de Lleida, ni quan va ser alliberat. En realitat el de Lleida era un camp de classificació de presos (Gerard Pamplona Molina en el seu Treball de Final de Grau així ho explica)...

... Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6213

https://camillaperezsalva.blogspot.com/2020/08/lavi-ramon-fortianell.html

El poncemer, Els arbres XI

D’un dia per l’altre se li van cargolar les fulles que, lluents fins pocs dies abans, van anar tornant-se més i més mats i opaques, tot d’una van caure de cop i es quedà només amb els poncems que s’encongien de mica en mica.

Era ben mort. Ho veia, però no m’ho volia creure, i tant! era ben mort. Ja ho veuràs, si el segueixes regant tot d’una brotarà em deia a mi mateixa...però tot va ser en va.

Això passava a començaments d'estiu i cap a finals de juliol vaig prendre la decisió que no podia suportar ni un dia més la tristesa que em produïa sortir de casa i veure’l en aquell estat, sec, despullat, inert...

En Joan va venir, el va tallar i se’l va endur, no ho vaig voler veure; vam deixar-li un tros de soca, curtet, arran de terra, hi ha dies que encara tinc l’esperança que llucarà.

Amb la ufana que lluïa cada estiu! sempre ple de flors, fruits madurs i d’altres que creixien... era un arbre dels que se’n diu de quatre estacions.

Sota la seva ombra hi creixien cascalls que cada abril esclataven descarats, aquest hi seran de nou, avui els he vist que ja hi neixen, el trobaran a faltar i jo també.

 Ves a saber de quant hi era plantat al pati, el que sí que sé és la tarda en que el vaig conèixer, la tinc ben present, era la vigília de Sant Joan de 1990 un dia que per molts motius mai no oblidaré.

 

No, no és nostàlgia

No, no és nostàlgia

Hi ha un abans i un després del dia en que prens consciència tot mirant una fotografia familiar antiga, que no et queda ningú a qui preguntar-li qui era aquella dona asseguda al costat de l’avi i que ja mai més ningú et podrà respondre.

Aquest dia l’he viscut. La mama era de guardar-ho tot, cartes, notes, fotografies antigues... i un diari ( 1944-1965) Va ser amb aquests tresors a les mans  que em vaig adonar que s’havia esborrat el seu número de telèfon com per art de màgia,  a l’agenda ja no hi tenia el número dels pares, no el podia trobar enlloc, no era a la guia telefònica, era irrecuperable.

És després d’haver-me fet conscient d’això que em van venir unes ganes irreprimibles d’explicar tot el que recordava dels que ja no hi eren o el que aquests m’havien explicat, se’m va fer necessari, primerament per a mi i després si hi tenien interés, per als meus fills.

En Juli, un bon amic que segueix els meus escrits, em va dir un dia: M’agrada com ho expliques, ho saps dir, escrius amb vivesa els records, sense nostàlgia. La Teresa, una amiga que també em llegeix em diu: És que llegint-te em sembla que hi soc, m’emociono.

Comentaris sentits com aquests m’afalaguen i a l’hora em reafirmen en el pensament que el que he viscut i he sentit no és tan diferent del que han sentit altres persones i si llegir el que escric desperta emocions a qui em llegeix i ordena els calaixos de la meva memòria, què més puc demanar?

... escrius amb vivesa els records, sense nostàlgia... Això em va agradar molt, detesto la nostàlgia, ens ancora d’una manera cruel en el passat i no ens permet viure el present. Recordar és una altra cosa, els records ens conformen, el passat no va ser ni millor ni pitjor, va ser i ja no és, els records hi són vivint el preset si els mantenim amb nosaltres.

 

nostàlgia

[LC] [PS] Dolença causada per l’enyorament del país, del poble, de la llar.

Santa Llúcia 2019

El caquier, Els arbres X

EL CAQUIER, Els arbres X

Me’n vaig enamorar perdudament fa més de cinquanta anys, era al terrat de la meva cosina a Molins, les branques queien de la casa del veí sobre el mur divisori de tants fruits com sostenien, nues de fulles les branques i encesos els fruits de tanta tardor.

Quin és aquest arbre Mercè? Un caquier em va respondre.

El temps i la distància, com en la cançó, va anar apagant l'enamorament o això pensava, però el cor em saltava si veia un arbre que s'hi assemblés encara que només fos una mica i es revifava el caliu.

El trobo un arbre preciós i sincer, sí, ja sé que tots els arbres en són de sincers, però el caquier mostra tan descaradament el que té en cadascuna de les estacions... no es queda res al pap, ho dona tot.

El febrer del noranta-cinc, un divendres, passejava pel mercat de Montblanc amb el Pau al cotxet, feia fred, a Montblanc al febrer fa molt de fred, m’agraden els mercats i de sobte, en  una parada de planter vaig veure un d’aquells troncs pelats plantat en una bossa mal lligada d’arpillera amb un cartronet que duia lligat hi deia:  Diospyros kaki, caquier, no feia més de tres pams,  el vaig passejar al costat del meu fill en el cotxet tot el dia amb un sol pensament barrinant-me el cap, així que arribi a casa el plantaré.

Feiem el taller nou i era tal la il.lusió de tenir-lo que va condicionar l’obertura d’una finestra, volia veure a través d'ell la nuesa de l’hivern, la verdor molla i lluent de la primavera, l’exuberància de l’estiu i la plenitud de la seva tardor.

És sabut que els paletes no són pas teixidors de seda i en una maniobra maldestre els va caure un tauló sobre l’arbret, pobret! va quedar ben esmotxat, després d’esbroncar-los li vaig tallar el trosset que li penjava i el vaig protegir millor.

Va arribar la primavera i els borronets que li havien quedat s’anaven inflant, verdejant, esclatant... tenia tantes ganes de viure!

I viu encara i fa vint-i-cinc anys que és testimoni fidel de qui entra i surt de casa els dona la benvinguda i els acomiada com cal, a l’hivern permet la càlida carícia del sol, a l’estiu els ofereix la frescor de l’ombra,  encomana ganes de viure a la primavera i els estén una catifa encesa de color a la tardor.

De quan em van posar interna

L’uniforme és blau marí, vaig sentir dir.

Mama, què és l’uniforme? el vestit, totes les nenes van igual... Em va venir al cap una imatge fosca, de sobte vaig veure moltes nenes jugant en un  pati totes blaves, d’un blau profund gairebé negre, em vaig espantar, després m’ho van anar explicant i ja vaig veure que no m’havia de pintar la cara, ni els cabells ni res...

L’estiu del 1963 el recordo per una activitat domèstica especial, sobretot les tardes, la mama brodava roba de llit, camises de dormir amb puntetes, mocadors de butxaca, una bata de franel.la rosa amb floretes...  a totes les peces hi brodava a punt de creu amb fil vermell un número, el deu.

Un dia a finals  d’estiu la Maria Carme de Cal Damià em van tallar les trenes i em va deixar els cabells a ran d’espatlla, jo n’estava molt contenta, això de no portar els cabells trenats i que em voleiessin  amb el vent era nou per a mi.

Ja no aniria al col.legi amb les amigues de sempre; a Sant Martí no podia fer el batxillerat i encara que els costés molt d’esforç els meus pares ho tenien clar, el primer era l’educació.

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton

Carta de Martí Salvà Figueras al seu germà Anton

( Quatre dies després dels bombardejos sobre Barcelona el març de 1938)

El 22 de març de 1938, Martí Salvà Figueras, germà del meu besavi Anton, escrivia una carta a aquest ( al 1938 tenien 69 i 71 anys respectivament)

Llegint-la he tingut la necessitat l’analitzar-la i posar-la en context, m’ha ajudat a entendre moltes coses.

Feia quatre dies dels sagnants bombardejos de l’aviació italiana sobre Barcelona els dies 16, 17 i 18 de març de 1938; havien mort més d’un miler de persones i n’havia deixat 1500 de ferides. L’oncle Martí amb la seva família vivia a l’avinguda Durruti 57, actualment Via Laietana, per tant havien viscut de molt a prop els bombardejos que acabaven de castigar cruelment la Barceloneta, tota la franja portuària, l’estació de França, la Rambla, la plaça Catalunya... això és tot el voltant d’on ells vivien, tres dies eterns i aterridors, aquest n’era justament l’objectiu, aterrir la població i aconseguir la rendició.

Tenim situat el moment històric en el qual s’escriu la carta, Martí l’encapçala de la següent forma:  Antonio Salvà,  Castell Sarroca, nom que adopta Sant Martí Sarroca en temps de la república, l’escriu en castellà, tot i tenir el català com a llengua familiar havien rebut l’educació en castellà.

Després d’una salutació molt formal i protocolària li diu que : ...en esta (Barcelona) han pasado muchos desastres por causa del bombardeo, menos mal que entre nosotros por ahora estamos sin novedad...

En Joan, l’únic fill que té, és capità i diu d’ell que cada setmana els envia notícies i que està bé.

Carta de 29 de juliol 1938

A l’Anton li diu també que finalment ha rebut notícies referents a Enric Soler Galimany, un noi de Sant Martí del qual la família ha perdut la pista, l’Anton en una carta anterior de la qual feia ja nou mesos li havia demanat que fes el possible per esbrinar on era i com es trobava fent servir la influència de’n Joan (el fill capità). En una carta que Martí escriu a Anton el 29 de juliol de 1938 li diu que no sap res encara de l’Enric del Xinola de Cal Casulleras, això vol dir que fa molts mesos que no en tenen notícies, aquesta nova doncs els farà contents.

 Adjunto les respostes del XII Cuerpo del Ejército i de la Jefatura de Sanidad. 

Torna a referir-se al desig que té que tots tinguin bona salut, com la que tenen ells i li explica que la granja, Martí viu en un pis, es deu referir a unes gàbies que té en un terrat o en algun pati, que la granja diu, segueix prosperant, que té uns vint conills mitjanets, a punt de vendre o bescanviar (suposo), de petits entre 30 i 40 i si tingués manera d’aconseguir-los més menjar podria tenir-ne molts més. Que està molt content segueix dient, perquè un amic li ha venut alfals i entre això i que tenia una partida de glans: ... hay salido muy bien del paso... pues en estos momentos gracias en los conejos, si no algun dia lo habríamos pasado mal. També diu que, gràcies a la sort, la setmana abans que passés “esto” el bombardeig,  van aconseguir “tocino” i encara els en queda una mica.

Li repeteix al germà que no pateixin per ells.

...Yo por ahora no tengo miedo, María (la seva dona) y los demás sí, están muy asustados, pero yo los animo y tengo la confianza que tendré de pasar por lo que me tocó y nada más.

Tot i la situació que li toca viure, Martí es mostra animat i agraït pel que té. Tots estan bé, tenen menjar...

Finalment té un pensament especial per l’altre germà, Jaume, que viu a Sant Martí, solter, amb no massa bona salut, si li segueix el dolor, digueu-m’ho que li enviaré unes injeccions que diuen que són molt bones.

En moments com aquests t’adones que les úniques coses que realment són importants són la salut, la integritat física, aconseguir aliment, el benestar de la família i coneguts... i que la solidaritat entre les persones es fa més gran i els llaços entre amics i coneguts s’estrenyen.

Desembre 2019

L'avi vellet. Besavis

Anton Salvà Figueras (l’avi vellet), Sant Martí Sarroca 1867-1956

Dels quatre besavis que em tocaven només en vaig conèixer un, l’avi vellet, així li deia segons em diuen.

Tinc la imatge de vèurem asseguda al seu costat sobre la pedra que feia de graó per entrar al galliner al costat de l’abeurador, i jo, que just deia quatre paraules,  li demanava “pions”, que dels pinyons en deia “pions” també m’ho han contat. Es posava dos dits al butxacó de l’armilla, on sempre els portava i se’ls treia d’un en un amb mà tremolosa, els trencava sobre el pedrís, en treia aquell fi tel marronós que cobreix el pinyó i me’l posava suaument a la boca, aquest és l’únic record que tinc d’ell, encara que... per l’edat que jo tenia quan va morir no sé si és un record basat en fets realment viscuts o creat després d’haver-ho sentit explicar tantes vegades, sigui com sigui el guardo gelosament i m’agrada sentir-lo així.

Va morir quan jo  no tenia encara tres anys.

    

                          Rafael Pérez Pérez.                                               Josep Cañadell Monner                    

    Masa, Burgos 1860 - Olesa de Montserrat 1930                   Olesa de Montserrat 1863 - 1943

 

De Josep Calaf Blasi. El Vendrell 1865-1926, l’altre besavi, no en tinc cap fotografia. 

El camí de l'escola

El camí de l’escola

Al camí, a banda i banda de les fines roderes del carro es feien unes crestes de fang que un cop seques cruixien sota el cuir de les sabates, m’agradava aquell cruixir i la inestabilitat que produïa al caminar, era un joc, un joc interior on jo em posava les normes: A veure si arribo fins la sínia trepitjant les crestes? Els matins d’hivern les crestes espurnejaven, els cristalls de glaç brillaven amb els primers rajos de sol i el joc es feia més interessant si cap.

Fer fum també m’agradava, fer fum no era res més que deixar anar l’alè i veure qui sabia treure’n més, és clar que més que dependre de la capacitat pulmonar de cadascú depenia del fred d’aquell matí.

Si en vam llençar de pedrades als bassals gelats! si la nit havia sigut molt freda la pedrada dibuixava una sobtada teranyina al glaç, ai però si només era superficial! podia deixar-nos a tots ben esquitxats.

Era curt el camí que em duia de casa a l’escola, curt i ple d’aventures i misteris. Un tram ombrívol resguardat per la paret del trull i el celler a l’esquerra, a la dreta,  més elevada, l’era, la pallissa i els pallers; unes passes més i m’acompanyava el marge que contenia la vinya elevada com l’era, vorejada de figueres de diferents varietats, coll de dama, de la goteta de mel, blanca... a l’esquerra un mur de tàpia separava el camí de l’hort de la sínia al centre del qual hi creixien quatre pereres, dues de Sant Joan, una d’aigua i de la quarta no sabria dir-ne la varietat. Quan s’acabava el mur una porta petita amb reixes de llança que donava pas a la caseta de la sínia, una caseta força gran ja que també encabia una part de la bassa, una bassa ben curiosa, descoberta a l’interior amb batedora per rentar la roba i coberta a l’exterior. A l’estiu, mentre s’omplia la bassa, l’avi ens hi prenia a berenar un tomàquet de Montserrat badat pel mig fent dues cassoletes, all i julivert, sal i un bon raig d’oli per sucar-hi pa mentre en quedés, allò sí que era un bon berenar!

Seguint el camí venia un suau descens que portava al que anomenàvem la bassa, un tros curt de camí molt pedregós, ho era perquè quan plovia molt s’hi feia l’aiguabarreig dels reguerots que  baixaven pel carrer de les Casetes, el torrent de Cal Lluís i el de sota el bosquet, si era molta l’aigua que queia es feia impossible passar-hi sense quedar xop fins els genolls. Sentia dir que un dia el papa hi va passar la iaia Cisqueta a coll; Cal Xenes a la dreta i a l’esquerra el femer al costat del qual hi creixia una immensa noguera, sempre que penso en la noguera recordo que un dia, passant-hi pel davant la iaia em va dir: Si hagués sabut el bo que és el pa amb nous, encara fora la marquesa de Tous, referint-se suposo al fet de disfrutar de les coses senzilles i no estirar més el braç que la mànega si un no es vol enfonsar en la misèria, perquè que jo sàpiga ella no venia pas de família de marquesos. Aquí el camí pujava suaument, s’havien fet les nou i tots anàvem arribant a l’esplanada de la font, els nens entraven al seu col.legi per un atri porticat, el senyor Navarro els esperava, a nosaltres la senyoreta Montserrat. D’ell no en sé el nom, a ella mai no li vam dir senyoreta Saperes... 

Novembre de 2019

"La rubia"

Em pensava que la “rubia” era una manera familiar d’anomenar el nostre cotxe, que li dèiem “la rubia” només a casa, de gran vaig saber que no, que així era com es coneixien els cotxes familiars carrossats amb fusta.

El papa era un manetes i això afegit a allò que diuen que “la necesidad agudiza el ingenio” va fer que comprés un cotxe amb carrosseria malmesa i motor en condicions de funcionar i amb l’ajuda del fuster se’l carrossés i se’l pintés. El primer record que en tinc és davant de Cal Ventureta, a la carretera, jo devia tenir uns cinc anys, fosquejava i el papa girava amb força una manovella que prèviament havia introduit a la part inferior del morro del cotxe.

El motor es resistia a funcionar i per poder veure què passava s’aixecava una portella articulada perforada com una persiana, n’hi havia una a cada costat del motor, no sé què hi va fer, però finalment el motor es va engegar i ens portà cap a casa, era cap a l’any 1959.

Tenia un morro llarg pintat com la major part del cotxe d’un vermell granatós força bonic, les costelles i reforços eren del color natural de la fusta vernissats. Els seients negres i rígits feien que en els revolts els meus germans i jo anéssim d’un costat a l’altre, si plovia s’escolava una mica d’aigua per les finestres i si mal no recordo l’eixugaparabrises no donava l’abast, anava manualment. Tenim ben present que en un viatge ens va agafar un bon xàfec i com que era molt difícil portar el volant i fer anar la manovella de l’eixugaparabrises l’havia de moure la mama.  Era la nostra “rubia” i ens portava a veure els avis a Terrassa, la tia Tereseta a Martorell o els cosins del papa a Olesa.

Un diumenge anàvem a Martorell, sortint de Sant Martí cap a Vilafranca, Sant Sadurní, Masquefa la carretera era plena de revolts, jo estava molt marejada i vam haver de parar a La Beguda Baixa, aquest poble mai no l’he oblidat ni hi he tornat a passar. No entenc perquè el papa va triar aquest itinerari, se’m  va fer etern amb tants revolts.
Un dia d’estiu vam anar a Berà a buscar musclos i a banyar-nos, va ser un gran dia, un dia memorable,  el tiet Josep Anton venia amb nosaltres i va fer una cassola d’arròs allí mateix en un foc damunt la sorra.
La rubia servia també per carregar ciment, maons, totxanes i altres materials que es necessitaven per les obres que el papa i el tiet feien en aquella època. Una tarda de diumenge van anar a veure una casa que estaven construint i ens van prendre, la Joana, l’Agustí i jo sèiem al seient del darrere és clar, ells van baixar a mirar l’obra, nosaltres mentre jugàvem, de sobte el cotxe que era en un pendent va anar de mica en mica agafant velocitat baixant cularreres fins que un esbarzerar el va frenar, vam quedar penjats en un terraplè, no recordo els detalls de com ens van treure d’allà dins, però ho van fer i el cotxe el van estirar amb una corda que tibava un matxo.
Una tarda la Joana i l’Agustí eren dalt del cotxe i feien com si conduissin, jugant, jugant, el devien desfrenar i també van anar agafant velocitat fins que van topar amb una paret. En aquells temps de tant en tant passava algun carro, una bicicleta o un tractor, sort en teníem...
No recordo exactament fins quan vam tenir la rubia diria que fins el 1964.

Sempre ens queden les flors

Els dolços nespre s'endevinen en la delicada flor que mira blau amunt, hauran de viure dies freds encara....

Si vols seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6007

Els polls de gall dindi

Els pollets de gall dindi van néixer la mateixa lluna que jo, quart creixent del maig del cinquanta-quatre.

La mama m’explicava que havia posat a covar sis ous de gall dindi a una perica lloca, la tenia en una caixa de fusta ben protegida i la treia a beure, menjar i escampar una mica la boira cada dia, feia més de vint dies que en tenia cura, s’acostava el dia del meu naixement i el dels pollets i això l’enguniejava, no podria estar per ells.

Era mare novella i en contra del que era habitual a l’època trià ser assistida a l’hospital. De poc li va servir, segons m’explicava quan la llevadora va arribar a l’habitació per fer-li un reconeixement se la va trobar dreta amb la criatura a les mans, d’un tris va venir que no m’hagués d’aplegar de terra. Amb aquesta experiència s’entén que els quatre fills que vingueren després néixessin a casa.

I els pollets de gall d’indi també van néixer, pobrets, van fer la mateixa fi que les gallines de guinea del conte de la Rodoreda, morir, no penjats pel coll amb un cordill ben tibat, ells, em penso que de set i gana i jo quan ho sentia, per dintre deia: -Estic més trista... com el Quimet del conte.

El camí dels molins

Jardí sec

Durant més d'un any la primera visió que tenia en sortir de casa era la d'una bateria de contenidors, rebuig, orgànic, plàstic, paper, vidre...no n'hi faltava cap. Quina sort em direu! i així podria...
Seguir llegint: http://www.camillaperez.com/?p=5952