Els pollets de gall dindi van néixer la mateixa lluna
que jo, quart creixent del maig del cinquanta-quatre.
La mama m’explicava que havia posat a covar sis ous de
gall dindi a una perica lloca, la tenia en una caixa de fusta ben protegida i
la treia a beure, menjar i escampar una mica la boira cada dia, feia més de
vint dies que en tenia cura, s’acostava el dia del meu naixement i el dels
pollets i això l’enguniejava, no podria estar per ells.
Era mare novella i en contra del que era habitual a l’època
trià ser assistida a l’hospital. De poc li va servir, segons m’explicava quan
la llevadora va arribar a l’habitació per fer-li un reconeixement se la va trobar
dreta amb la criatura a les mans, d’un tris va venir que no m’hagués d’aplegar
de terra. Amb aquesta experiència s’entén que els quatre fills que vingueren
després néixessin a casa.
I els pollets de gall d’indi també van néixer, pobrets,
van fer la mateixa fi que les gallines de guinea del conte de la Rodoreda, morir,
no penjats pel coll amb un cordill ben tibat, em penso que de set i gana i jo
quan ho sentia, per dintre deia: -Estic més trista... com el Quimet del conte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada