divendres, 10 de febrer de 2012

Barraques


A un costat de la vinya, la barraca, la porta em convida a entrar, una porta amb  cos de fusta i vestit de xapes  reaprofitades de bidons, preciosa.

Amb una mica de recança l’ empenyo lentament, tement que algun ocell, dragó o altre bestiola em  sobressalti, però no, només hi ha una colònia de cargols, bovers i cristians companys de letàrgia.

Les baves seques dibuixen camins platejats per la porta, rovell porta, rovell cargol, marró… simfonia de marrons…






Més enllà,  en un forat a la paret, unes tisores i una maquineta d’afaitar, algú, una nit,  solitari com el cargol  hi devia trobar refugi,  o potser en van ser moltes de nits ,tristes i buides…

Les barraques han estat generoses amb els qui per trobar un món millor han passat dies sense  una feina, un llit, una taula…


2 comentaris:

  1. Aquesta bellesa genuïna és la que Tàpies intentava plasmar en tants dels seus quadres.

    ResponElimina
  2. Gràcies Teresa.
    La bellesa de les petites grans coses.

    ResponElimina