dimarts, 13 de setembre de 2011

Tan bé que estem aquí...

Diumenge matí, missa, el  Pepet Teixidor encara tocava les campanes i la Sra. Maria de Can Jorba hi  arribava dalt de la seva tartana neta i lluent. 
En sortir, bollo de crema, al forn del Rafel i la Maria , em cridaven l'atenció les celles  d'ella, no sé si és que no en tenia o se les depilava i pintava molt perfilades, això i la pell blanquíssima que li recordo li feien  una mirada especial.
A la tarda, doctrina, nosaltres no anàvem a catequesi, anàvem a doctrina. Mossèn Joan Guardiola ens feia l'explicació i ens preguntava el catecisme, en acabar ...
Tan bé que estem aquí
i ens hem de despedir
Jesús, Maria
doneu-nos bona guia 
pel camí....

Després cine, pel.lícules mudes de'n Charlot, El gordu i el flacu i d'un personatge amb les celles molt poblades i descabellades que no he vist mai més, semblava un mussol banyut.

En ocasions el mossèn ens donava confits dels bateigs quan els trencàvem amb les dents ens deia: -Això no ho feu és dolent pels queixals, heu d'aprendre a ser pacients, anar llepant...ja vindrà l'ametlla, si ho feu així aprendreu a autocontrolar-vos...

Sàvies paraules. De ben segur no eren les mateixes, però és la lliçó que me n'ha quedat.
Sempre que trenco un caramel amb els queixals em ve a la memòria mossèn Joan.


violers de pom, Matthiola incana

Quan havíem de fer la primera comunió, la preparació era especial pujàvem a la Roca, a l'església.
En una d'aquestes ocasions, la recordo claríssimament, en sortir  nens i nenes vam anar a jugar al castell, llavors totalment en ruines  un munt de pedres plenes de vegetació sobretot violers de pom,  també, a la part de Les Valls, maduixeres.

Hi havia una mena de túnel molt estret, com un passadís secret...jo no havia complert set anys i encara que estava primeta hi passava amb dificultat era una mena de conducció que anava de l'interior a l'exterior del castell a trossos mig enrunada, feia deu o dotze metres de llargada, la travessàvem arrossegant-nos l'un rere l'altre, jo no podia ser menys, vaig passar molta por, ves si en vaig passar que va ser un  malson recurrent fins  ben gran,  sempre he pensat que em venia d'aquell  joc que el vam repetir en tantes ocasions.
Quan ens semblava que en teníem prou o començava a fosquejar espontàniament anàvem cap a casa.
Ara és impensable que nens de sis o set anys facin un quilòmetre o un i mig que és el que hi ha del poble a l'església sols, caminant i que puguin quedar-se a jugar en un lloc potencialment perillós com un castell en ruines... no sabria dir si hi hem guanyat o perdut...

3 comentaris:

  1. Hem guanyat i hem perdut, la vida sempre són pèrdues i guanys. Molt visual, aquest relat de la teva infantesa.

    ResponElimina
  2. Jo diria que, els nostres nens, que encara tenen el privilegi d'estar en un poble on, fora de casa són més vigilats que dins, no és tan rara una experiència així. I sinó recorda la de la rasa de la riera d'aquest estiu. Fa patir, sí, però crec que son riscs que valen la pena.

    ResponElimina
  3. És veritat Teresa, la vida són pèrdues i guanys...i Dolors, tens raó en que els nostres nens encara tenen l'oportunitat de córrer alguns d'aquests "riscos" és un privilegi.

    Gràcies pels comentaris

    ResponElimina