Fa anys quan treballava a l'escola vaig llegir una narració que no recordo molt bé, però deia més o menys així:
Hi havia al peu d'un arbre una humil herbeta, en una de les altes branques posem que d'una noguera hi havia un niu amb uns quants pollets d'ocell.
Un dia rere l'altre la corretjola, aquest era el nom de l'herba, s'acostumava a la companyia dels ocells, a la seva piuladissa, al seu tràfec i de terra estant sentia com s'esforçaven per aprendre a batre les ales i volar.
I el dia arribà un a un els pollets van emprendre el vol excepte un que malhauradament tenia una ala esguerrada.
Es feien companyia i les ganes d'estar a prop lún de l'altra eren tantes que mica en mica la corretjola s'estirà i s'estirà fins que va arribar al niu.
Des d'aleshores les corretjoles són enfiladisses.
Sempre he vist la corretjola, tan humil, com el símbol de la perseverança i que els passos savis cap a un objectiu finalment t'hi condueixen.
Aquesta floreta humil una vegada també em va inspirar un text! El buscaré i te'n donaré la referència. Ja veus: coincidim sovint en els nostres gustos!
ResponEliminaÉs veritat que coincidim, la corretola a part del color tan delicat, fa una olor molt dolça, com el seu gust que també ho és.
ResponEliminaM'agradarà llegir el teu text, gràcies