Passejada, matí de diumenge.

Només sortir de casa i s'obre davant dels meus ulls un paratge preciós.

He de fer l'esforç de veure el que vull veure si el que em cal és passejar, relaxar-me i disfrutar del passeig , el cas d'avui, perquè segons on miro el que em produeix és ràbia, desencís, impotència...  això serà el tema d'una propera entrada.

Sota les arrels sinuoses dels plataners que voregen la riera hi neixen uns bolets de soca deliciosos.

Aquests eren sota un canyar, si no m'equivoco són robioles, cosines del xampinyó.

Els hem collit, en farem una truita o els saltejarem, m'hauria agradat haver de buscar alguna cosa per posar-los, no pensàvem pas trobar-ne i no teníem cistell, però malhauradament hi ha plàstics per tot i de passada en arribar a casa el deixarem on ha d'estar.

Dimecres a migdia, sortint de casa amb el cotxe, una ànega i els seus set aneguest travessaven el camí, en veurem van saltar a l'aigua i van desaparèixer immediatament, la intenció era veure si els tornàvem a trobar, però  no hem estat de sort...

 Canyars, jonqueres...

Vinca per vinca, una morera amb móres vermelles que no havia vist mai...

 Cales silvestres, plantago

Les lianes trenades del miraguano, enfiladissa invasora que ha fet d'aquesta riba el seu reialme i que han permès al meu nét ser Tarzan per uns instants...

 Després d'esmorzar, una estona de tirar pedres a l'aigua, tot un clàssic...

Ja a casa, la ginesta altra vegada...

i el recull d'algunes de les infinites floretes que sense adonar-nos trepitgem, bellíssimes...avui totes grogues.

Lletsons, pixallits, ravenisses. boixacs silvestres....i altres de les que no en sé el nom.