Passejada, matí de diumenge, la cara més fosca.

A la derrara entrada deia que l'indret pel que passejava era preciós, però que calia seleccionar molt bé on es posava la mirada.

Hi ha claror i foscor, fred i calor, això és així i és necessari que sigui així, però la cara fosca d'aquest indret es podria evitar, no és una foscor necessària i bella com la de la nit, la provoquem amb la nostra deixadesa i total manca de consciència.

Des de l'any 1990 vivim en aquest indret, la cara nordoest de la casa  era un bosc de ribera preciós, a l'estiu hi podies passejar i difícilment endevinaves una clapa de cel del frondós que era. Oms, plataners, salzes, pollancres, lledoners, saüquers... en dos o tres anys una plaga va matar tots els oms que per l'alçària que tenien eren més que centenaris, una llàstima, però era inevitable.

Els altres arbres mica en mica van anar ocupant els llocs buits.

A la part sud  i est de la casa tot eren vinyes i altres conreus de secà, oliveres, ametllers i alguna horta si tenia accés a l'aigua.

A mitjans dels noranta,  una empresa agrícola  de la zona del Baix Llobregat, Fruit Camp per ser més exactes, arriba. 

Amb la construcció de les infraestructures viàries del cinturó de Barcelona es va quedar sense terra i amb molts diners a la butxaca, comprà una finca veïna i mica en mica va anar adquirint les dels costats. 

Decidí que transformaria una zona mil.lenària de secà en una de regadiu.

Sense cap escrúpol van enrunar tots  els marges de pedra seca, no hi eren pas per decoració sinó que l'experiència dels nostres vells deia que eren molt útils quan venien les  pluges maldestres, la terra no s'esllavissava, però és clar, les màquines que ells utilitzen no passen, doncs, au, marges fora, si un bosquet d'alzines fa nosa, el tallem, no hi ha aigua a la zona, doncs fem pous més profunds i eixuguem els dels veïns... aquesta ha estat i és la seva política.

Tot això amb la màxima impunitat, s'han posat moltes denúncies, em consta, jo mateixa n'he posades, a l'Agència Catalana de l'Aigua, a l'ajuntament del municipi, avisat als agents rurals... és igual, encara que hi hagi lleis que protegeixin el medi i que ens n'omplim la boca si no hi ha qui les faci complir... 

Pedres, canonades, caixes de plàstic, botes d'aigua, planxes de poliexpan del planter, mànegues...

Les canonades del rec que no serveixen es tiren a llera  de la riera, si una porta del tancat fa nosa, també hi fa cap, en llaurar surten pedres, a la llera encara n'hi caben, quan hi hagi crescuda ja veurem.

Els aspersors mal orientats mullen els veïns que passen pel camí en bicicleta, moto o caminant... desaprofitant l'aigua.

No sé com anomenar aquesta conducta, em vénen tants qualificatius que se'm colapsen  a la boca i em quedo sense paraules. 

L'empresa esmentada hi té molt a veure amb aquest mal estat d'un paratge tan bonic, molt, però individualment els veïns també n'hi tenen.

La natura, ja ho sabem és sàbia, però actua lentament, intenta engullir una tovallola rosa que ves a saber quant de temps porta sota el lledoner,

li fa néixer al costat un card rosa

flors, roses també, de paiví, així li deiem de petits i ens el menjàvem. 

Tot per alleugerir l'impacte, per dissimular.

L'escuma d'un matelàs que un, deixeu-m'ho dir, porcàs va llençar un dia, s'ha amarat d'aigua i terra en successives crescudes i s'ha anat omplin de vegetació, molses, sembla una soca, però no, és un matelàs, al costat un sac en procés també de naturalització.

Un altre matelàs, aquest de molles i farcit d'alguna fibra sintètica, aquest li costarà més d'engullir...

 Un test de plàstic, de grans dimensions, enterrat a terra amb el pas de molts anys, quant? s'anirà integrant...

L'escuma d'un altre matelàs, les herbetes fan el que poden

algú s'hi ha deixat l'americana...

Però és clar, per cada matelàs naturalitzat se n'han llençat cent per dir alguna xifra i a aquest pas, per molt que s'esforci, la natura no dona l'abast.

Hi haurem de pensar seriosament d'una vegada o això ens petarà a les mans.

Mentre escrivia aquesta entrada, una amiga m'ha enviat unes imatges precioses de diferents nius d'ocell, amb un proverbi que m'ha semblat entendre que és dels indis de l'Amazònia, em va com l'anell al dit per cloure l'entrada:

Només quan vegi el darrer arbre caigut, el darrer animal extingit i el darrer riu contaminat, l'home veurà que no pot menjar diners.