El castellot

El Castellot, nom que és dona al castell vell de Castellví de la Marca  és del S.XI. aquest tenia sota  la seva protecció l'antic nucli de Castellví, datat del 977, el centre era l’antiga església parroquial de Sant Sadurní, avui traslladada al nou veïnat de Castellví.

Malhauradament l'església, romànica, no es troba en bones condicions i no es pot veure en la seva totalitat ja que queda amagada entre els nínjols del cementiri...quina llàstima, l'àbsis que treu el cap, és ben bonic...

                                                    

Sempre l'he vist allí altiu, sol, contemplant el Penedès i mai no hi havia pujat... el que m'hauria perdut de no fer-ho, quines panoràmiques ...

Hi hem accedit des de l'antic nucli de St. Sadurní, tartera amunt!

L'accés  és una mica dificultós, és molt relliscosa la tartera i és pugen 500m. en poca distància.

Val la pena l'esforç, les carrasques plenes d'aglans, els romanís florits... tota la costa, antigament era conreuada, encara es distingeixen els antics marges de les feixes  on els rebrots  de velles oliveres donen  olives diminutes que serveixen d'aliment pels ocells...

L'aigua que regalima penya avall es detura i forma un bassal que amb les bones temperatures d'aquesta tardor  està plena de capgrossos, moriran amb la primera gelada nocturna...

Del Castellot en queda ben poca cosa, una petita nau amb dues arcades de cara al sudest i una torre mig ensorrada. La bòveda d'aquesta nau resta en bastant bon estat i es poden apreciar molt bé les marques de l'encofrat amb teixit de canyes utilitzat en la seva construcció

Un cop la respiració ha recuperat el ritme normal i t'adones de què tens davant els ulls... es para de cop.

Tot el Penedès , el mar, lluent a aquella hora, el Montpaó , Calafell, l'Arboç, El Vendrell, les Muntanyes d'Albinyana, el Montmell, Foix, Fontrubí, la Serra de la Llacuna...

I... com que el dia era tan clar, Montserrat, St. Llorenç del Munt i el Montseny, el Massís del Garraf, l'Ordal, Olèrdola, Vilafranca..... impressionant....

No hi havia racó que no valgués la pena... no hi havia manera de trobar el moment de baixar.

Quan finalment l'hem trobat  ho hem fet per un camí planer donant molta volta, el Castellot per la part del darrera és inexpugnable, hi ha un tallat de roca vertical i el camí va donant la volta per la muntanya.

La major part d'aquest travessava l'obaga, molses, fongs i  líquens de moltíssimes varietats.

També una mata de galzerà amb els fruits ben vermells.

En arribar a casa el caqui ens posava catifa .