A casa no estaven gaire per històries, a l’hivern botes i a l’estiu sandàlies, amb mitjons primer i en plena canícula sense. Jo em “pirrava” per unes xancles, em semblaven la cosa més exòtica! el “més millor” del món, i com que no me les compraven me les fabricava jo, un cartó retallat a la sola i un retall de roba vella que me’l lligava al peu, aquell plaf, plaf que sonava en picar el cartó al taló em semblava el més glamorós que es podia sentir.
Una tarda xafogosa de no recordo si juliol o agost l’avi regava a “l’altra banda”, l’altra banda era la partida separada de casa pel torrent de les Anguiles, un pontarró que anomenàvem l’arc unia aquesta partida amb l’hort de casa; el pontarró era estret, just per deixar passar el rec que duia l’aigua de regar a l’altra banda i deixar-te passar caminant cautelosament amb un peu a cada banda de rec....
Si voleu seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6638
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada