dilluns, 27 de gener de 2020

Xaiet lletó




En aquells temps en que en un moment o altre del dia havies d’arrambar-te en el camí perquè el ramat se’l feia seu, t’impregnava l’olor de llana, t’atemoria la mirada altiva del boc o t’entendria el bel dels cabridets... en aquells temps en els que els ramats formaven part indestriable del nostre paisatge, l’avi havia fet tractes amb un pastor; deixava que aquest pasturés el seu ramat en els restolls i en les vinyes després de la verema i ell corresponia amb un xai de tant en tant.
Fins aquí tot anava bé, el pastor matava i esquarterava el xai o el cabrit i ens el portava a casa dins d’un sac.
Un dia el pastor va aparèixer amb un xaiet lletó, no sé si s’havia quedat sense mare o aquesta  l’havia avorrit, de vegades passa; el cas és que va pensar que com que a casa hi havia nens ens faria gràcia fer-lo créixer.
I tant que ens en va fer, quina il·lusió, un xaiet que encara mamava... li donàvem llet amb un biberó de vidre i se’l bevia amb delit, era blanc i manyac, m’agradava ensorrar els dits dins la seva llana blanca i fina i ell fregava el seu morret rosat  a les meves mans.
Van ser dies feliços, ens seguia com un gosset saltant i brincant i va créixer, ara em sembla que en dos dies va créixer, va créixer prou com perquè sense miraments d’un dia per l’altra l’avi fes venir el pastor i el matessin, encara tinc un forat aquí dins, no sé si al cor o on, però hi tinc un foradet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada