dijous, 28 de juny de 2018

La magnòlia



La magnòlia

Miro la magnòlia que encara és una punxa i em diu que es deixarà anar. S’obrirà a la llum d’estiu. Com l’espelma de la nit passada, nit de sant Joan, que ha anat cremant tota la cera fins a obrir-se completament. I ara el perfum arribarà fins a la teva finestra. Roser Guasch

I el perfum m’ha arribat, m’ha arribat profundament,  observava el color i la turgència dels seus pètals carnosos i sense adonar-me’n l’aroma m’ha dut de viatge pel record.
Saragossa,  queia una tarda de juliol de 1972, una tarda xafogosa, quedaven unes hores  per agafar el tren que ens duria de tornada a casa, plens de vivències i cansats tornàvem de fer un recorregut per tota la cornisa Cantàbrica i Galícia, havíem acabat magisteri, amics, motxilles a l’esquena i un bitllet a la butxaca , no ens calia res més, descansàvem sota els arbres del Parque Grande, allí, va ser allí on vaig descobrir les magnòlies. Em van semblar tan descaradament grosses, tan descaradament delicades, tan descaradament ufanoses...semblaven de cera, amb aquell blanc grogós de ciri que crema sempre amunt i ens dona tanta pau.
Les flors, que trobo imprescindibles, hi són entre moltíssimes altres coses per ajudar a pactar aliances i per fer les paus. Així ho he sentit des de nena, el pom de lliris blaus que vaig collir pel camí de la sínia no em va estalviar anar-me’n de pet a dormir sense sopar, però va suavitzar la reacció de la mama en arribar a casa. Tenia pocs anys i en sortir de l’escola vaig trobar que seria divertit anar-me’n amb l’Asunción a jugar, vivia a Can Carbó, prop de la Font de la Salut i jo en la direcció oposada,  era primavera i el dia es feia llarg, sense adonar-me’n era  fosc i vaig arribar a l’hora de sopar... a casa estaven desesperats, no sabien on era, mai no havia fet  una cosa semblant...
El pom de lliris es va quedar a la finestra de la cuina calmant els ànims i jo escales amunt sense sopar.
Sota el magnolier va passar alguna cosa semblant,  vaig marxar de casa d’una manera poc harmoniosa per dir-ho d’alguna manera, precipitadament, amb un estil que els meus pares no acabaven d’entendre,  la distància i el temps havien fet la seva feina, només faltava un branquilló d’olivera en forma de magnòlia i la pau seria signada. L’arbre era de grans dimensions, però amb el pes de les flors una branca generosa em va fregar la mà i me’n regalà una.
La vaig dur al tren tot el trajecte de tornada. Ja clarejava en arribar a Sant Vicenç i la magnòlia seguia fresca a la meva mà, amb la motxilla a l’esquena vaig fer a peu el camí fins a Sant Salvador on eren els pares,  en arribar ells es llevaven i la magnòlia fou testimoni del retrobament.
Humphrey Bogart li diu a Ingrid Bergman en el film Casablanca: - Sempre ens quedarà París.
Jo dic: Sempre ens quedaran les flors.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada