El bosquet. Els arbres I

El bosquet

 

Sovint situem algun fet de la nostra vida en referència a algun esdeveniment que per a nosaltres és important, abans o després de conèixer algú, de fer algun viatge, d’una malaltia, d’un disgust….

L’observació de la natura és per a mi com la respiració, la faig d’una manera inconscient, essencial per a la vida va entrant lentament i fluida i em va construint.

D’això me’n faig conscient quan, com amb la respiració, hi poso la mirada, segueixo l’aire que m’aporta energia com recorre el meu cos per disfrutar-ne, adonar-me que en formo part, que no sóc ni més ni menys que la flor de l’esbarzer o el pitroig que saltironeja sota el taronger.

Situem els fets de la nostra vida, deia, en referència a d’altres que d’alguna manera ens han marcat, com fites en un camí.

Podria narrar la meva vida tenint per referents arbres,  a la vora de casa hi havia el bosquet,  deu o dotze pins pinyoners plantats pel meu besavi, hores i hores hi passavem descobrint entre la pinassa els preuats pinyons,  si en trobavem més dels que podíem anar menjant els guardavem en un pot de llauna i alguna tarda, asseguts al pedrís de casa ens els menjàvem, un cop sec i amb la força necessària si no s’esclafaven o ens aixafàvem els dits…si l’operació reeixia en sortia un diminut fruit blanc i allargat, protegit per un tel fi color d’avellana, el deix polsós de la closca ens tenyia de negre les mans.

Si trobavem alguna pinya plena era una festa, si en fa d’anys!  encara teníem la cuina econòmica, poca gent sap avui que és una cuina d’aquestes, de ferro colat negre amb uns detalls de llautó, cremava llenya o carbó, perquè la pinya s’obrís la mama la posava  al forn, quina olor!  la torno a sentir, penetrant, agradable, entranyable.

Mentre la pinya s’obria i deixava anar els pinyons tan amorosament protegits, amb un drapet untat d’oli ens netejava la reïna de les mans.

En aquest escenari, no devia tenir més de sis o set anys, vaig aprendre com germinava una llavor, un bri verdejava en una escletxa diminuta que esberlava el pinyó, quina força, tan petit i podia obrir aquell pinyó que tan ens costava d’obrir a nosaltres, aquella mica de vida verda que treia el cap seria un d’aquells pins gegant als meus ulls llavors…tinc claríssima la imatge, vaig aprendre molt bé la lliço, la germinació per a mi està íntimament lligada al bosquet i amb anar a buscar pinyons.

 

Gener de 2013, diumenge 13