Còdols

El proper dissabte la meva filla i jo farem cun curs  de pedres gravades,  hem aprofitat la passejada de matí de diumenge per recollir-ne unes quantes.

Torredembarra es despertava, les barques reposaven sota un cel canviant.

Hem anat seguint el camí que voreja la costa, les vistes esplèndides...

S'endevida la vida en aquesta escalinata que anys enrera menava a la platja, ara l'abandó...la nostàlgia...

de ben segur hi tornaré...  no necessito clau, el pany, ara inútil hi resta testimoniant el passat... una veu inaudible em crida, noto que té molt a dir-me i m'agradaria escoltar-la...

pel camí... campanetes, sota el pi un esquirol que ens  ha deixat fer i a l'esquerda de la roca un pinetell, resistent...

el far és allí sense perdre's un sol detall... 

una porta que no tanca, una finestra empresonada, una teulada que no eixopluga...

una casa mutilada, no és l'abandó, el pas del temps ... és la destrucció intencionada, aquesta no em transmet pau, curiositat, ganes de tornar-hi... aquesta em produeix incomprensió, desconcert, ràbia...això és fruit de la maldat i la ignorància.

Hem arribat fins Altafulla 

Sortosament, el mar, el cel, les atzavares...el camí  i les pedres que han rodat i rodat ves a saber des d'on ens han fet molt agradable el matí tot i que de tornada les motxilles pesaven molt.