Carrers empedrats

Imatge: Costa Savoia, Ernest

Cal Cuscó era la vaqueria on anava a buscar la llet, el camí que hi menava era empedrat, un empedrat barroer, de pedres grosses i irregulars, en algun moment  devia haver estat en millors condicions s’hi veien ben marcades les roderes dels carros, en aquell moment però, gairebé no hi podien transitar.

Les lleis de la física no acostumen a fallar i la llei s’acomplí amb exactitud. La força centrípeta feia que tot anés com una seda, amb el que no vaig comptar va ser amb una variable, la nansa.

La lletera girava i girava i jo hi posava més ímpetu a cada gir fins que la nansa va dir: Prou!

La llet es vessà amb força i s’escampà pels reguerons que dibuixaven les pedres. La lletera rebotà tres o quatre vegades damunt les pedres i afegí un bon grapat de bonys als que ja tenia i la nansa, la culpable del desastre, restava empresonada a la meva mà que la premia amb tota la força amb l’esperança que tot hagués estat un malson. I no, no ho era un malson. Desfeia el camí capcot sense llet i amb una lletera que no serviria mai més per a res.

He pensat moltes vegades que aquell carrer, l’únic empedrat del poble, ho era per evitar l’erosió de l’aigua, quan plovia era una torrentera intransitable que desguassava al torrent de Les Anguiles.

Queien quatre gotes aquell dia, no res, jo volia prendre el paraigües del papa, un d’aquells tan grossos de pastor o això em semblava, la mama no ho volia, no veus que és massa gros? Em deia i jo, que era tossuda com una mula, vaig acabar marxant amb el paraigües en una mà i la lletera nova a l’altra.

Tornant ja no plovia gens i li vaig buscar una utilitat al paraigua, anava clavant la punxa al fang d’entre les pedres i  a cada burxada deixava un foradet definit i profund com el que deixaven les dones que anaven a la moda i duien sabates amb tacó d’agulla; un rere l’altra els foradets marcaven el camí així com en Polzet que deixava molletes de pa, cada burxada era més forta, no m’adonava que m’animava, però així que vaig entrar a casa i la mama em va mirar de cap a peus va fixar la mirada en la punxa del paraigües, la punxa ja no es veia les barnilles de mica en mica havien foradat la tela i sortien per baix.

La magnitud de l’esbroncada va ser proporcionada al desastre.