El quarto Fosc

El quarto fosc(1)

Vaig néixer i viure fins els quinze anys en una casa molt gran i carregada d’història, els primers documents on se’n parla daten de 1580 quan Anton Salba, llavors amb be alta, fill de Toni Salba, pagès de Trisach (Trizac actualment), Bisbat de Claramunt (Clermont Ferrand) Regne de França i de la seva muller Margarida es casa amb Francesca Santa Cana filla de Joan i Joanna Santa Cana, difunts, de Sant Martí Sarroca. (Noms, cognoms i topònims escrits com en el document)

En aquesta casa hi nasqué la meva mare, l’avi matern, besavi, rebesavi... i així ininterrompudament fins al segle XVI.

El quarto fosc per excel·lència era en un corredor, fosc també, il·luminat tènuement per la claror somorta d’una finestreta que deixava passar la llum després d’haver travessat el quarto dels nens. S’hi entrava per una porta corredora, que grinyolava sovint, i en fer-ho una alenada de naftalina t’omplia els narius transportant-te a una època passada, una trista bombeta amb un pàmpol blanc ribetat de blau penjava del sostre, a banda i banda s’alçaven foscos dos armaris de doble porta i altell, en front de la porta un penjador de cap a cap de paret carregat d’abrics i jaquetes d’altres vides, gairebé totes finides, cadascun en un penja de fusta amb un pal centrat que baixava i feia més còmoda l’acció de penjar-los, tots reposaven sota una cortina de cretona estampada que els guardava de la pols. Sota el penja robes una caixa gran de fusta, segurament de l’aixovar d’alguna jove de la casa, plena de mantes i vànoves.

A l’esquerra de la porta corredora, penjat a la paret hi havia un giny, una mena de recipient blanc amb un ribet blau del qual baixaven unes gomes que em tenia ben intrigada, no podia preguntar-ho massa, si ho feia em delatava ja que volia dir que havia entrat al quarto fosc, més endavant vaig saber que era un estri utilitzat per posar lavatives.(2)

Als armaris hi havia vestits i sabates d’home i de dona tot de l’any de la picor, com m’agradaria poder-los remenar ara! Quanta història! Era un lloc perfecte per anar a fer incursions clandestines, disfressar-se, deixar-se emportar per la fantasia i endinsar-se en mons de conte; la mama s’enfadava perquè ho deixàvem tot remenat, però de tant en tant no podíem resistir la crida d’allò prohibit.

El quarto de l’oli, era una estança amb unes piques recobertes de cairons on com indica el nom guardàvem l’oli, a la casa hi havia trull. Era fosc també, només disposava d’un petit finestró que més que per deixar entrar la llum era per la ventilació. Per arribar al quarto de l’oli s’havia de travessar el pastador un espai que com diu el seu nom tenia al seu interior una gran pastera i un forn de llenya per coure el pa. Em feia una mica de por quan m’enviaven a omplir el setrill o a buscar olives, els pots de les olives en sols també les guardàvem en aquest quarto així com la conserva de tomàquet.

Dalt les golfes hi havia tres racons foscos, el salador, l’assecador i una saleta distribuïdora. El salador i l’assecador tenien finestra, però petita i amb mosquitera que poc deixava entrar la claror, de les bigues penjaven llonganisses seques i altres embotits, tomacons i alguns raïms que amb el temps esdevenien panses, alguna vegada sobre un canyís assecaven figues o un excedent de bolets. La saleta, aquesta sí que era negra com el sutge, no tenia finestra i guardava una caixa de núvia molt grossa que mai no havia obert; donava, a la dreta al salador i al porxo que deixo per un altre dia era enlluernador de claror i a l’esquerra a una gran estança on hi havia els cassals per emmagatzemar el gra i un cop travessada arribaves a l’assecador.

L’escala, interior tota ella, des de la planta baixa fins la primera on hi havia la sala i les habitacions per dormir, tenia dos trams i un replà, al començament la barana  lluïa un pom de porcellana blanca i el sota escala, tapiat i tancat amb una petita porta amb forrellat, era negra com la gola del llop, dins, dues gerres de ceràmica que havien contingut oli i que en obrir la porteta desprenien una forta ferum de ranci.

La comuna, fosca, molt fosca, em feia por, es conservava però no estava en ús ja que s’havia optat per solucions més modernes.

La foscor regnava també en un armariet de paret que hi havia només entrar a la cuina, s’hi guardaven llums de carburo i llums de ganxo de quan no hi havia encara electricitat. Si alguna nit de tempesta se n’havia anat la llum les havíem fet servir, com m’agradava!

Com en tot, a les cases hi ha també llums i foscors, les foscors de la meva casa d’infantesa avui han sortit a la llum, les clarors, que n’hi havia moltes vindran un altre dia.

Les foscors de les cases es poden convertir en clarors amb facilitat, les foscors de les vides no les podem il·luminar només prement un interruptor, ni amb una llàntia ni amb dues, ni amb tres...

 

(1)Ja ho sé, ja ho sé, això de quarto no és pas correcte, però sempre ho he sentit i dit així, sabent per endavant que el DIEC no ho accepta m’he pres la llicència i aquí l’usaré tant com em calgui, si fes servir habitació em semblaria que parlo d’una altra cosa.

En Joan Sales ho defensava com a editor davant de la Mercè Rodoreda de La plaça del Diamant: “Li diré a més que aquesta expressió "quarto fosc" no és sols barcelonina, sinó general a tot el territori: a Mallorca i a València no ho diuen tampoc d’una altra manera. Naturalment, si vostè s’hi entossudeix, sortirà "cambra fosca".