El camí de l'escola

El camí de l’escola

Al camí, a banda i banda de les fines roderes del carro es feien unes crestes de fang que un cop seques cruixien sota el cuir de les sabates, m’agradava aquell cruixir i la inestabilitat que produïa al caminar, era un joc, un joc interior on jo em posava les normes: A veure si arribo fins la sínia trepitjant les crestes? Els matins d’hivern les crestes espurnejaven, els cristalls de glaç brillaven amb els primers rajos de sol i el joc es feia més interessant si cap.

Fer fum també m’agradava, fer fum no era res més que deixar anar l’alè i veure qui sabia treure’n més, és clar que més que dependre de la capacitat pulmonar de cadascú depenia del fred d’aquell matí.

Si en vam llençar de pedrades als bassals gelats! si la nit havia sigut molt freda la pedrada dibuixava una sobtada teranyina al glaç, ai però si només era superficial! podia deixar-nos a tots ben esquitxats.

Era curt el camí que em duia de casa a l’escola, curt i ple d’aventures i misteris. Un tram ombrívol resguardat per la paret del trull i el celler a l’esquerra, a la dreta,  més elevada, l’era, la pallissa i els pallers; unes passes més i m’acompanyava el marge que contenia la vinya elevada com l’era, vorejada de figueres de diferents varietats, coll de dama, de la goteta de mel, blanca... a l’esquerra un mur de tàpia separava el camí de l’hort de la sínia al centre del qual hi creixien quatre pereres, dues de Sant Joan, una d’aigua i de la quarta no sabria dir-ne la varietat. Quan s’acabava el mur una porta petita amb reixes de llança que donava pas a la caseta de la sínia, una caseta força gran ja que també encabia una part de la bassa, una bassa ben curiosa, descoberta a l’interior amb batedora per rentar la roba i coberta a l’exterior. A l’estiu, mentre s’omplia la bassa, l’avi ens hi prenia a berenar un tomàquet de Montserrat badat pel mig fent dues cassoletes, all i julivert, sal i un bon raig d’oli per sucar-hi pa mentre en quedés, allò sí que era un bon berenar!

Seguint el camí venia un suau descens que portava al que anomenàvem la bassa, un tros curt de camí molt pedregós, ho era perquè quan plovia molt s’hi feia l’aiguabarreig dels reguerots que  baixaven pel carrer de les Casetes, el torrent de Cal Lluís i el de sota el bosquet, si era molta l’aigua que queia es feia impossible passar-hi sense quedar xop fins els genolls. Sentia dir que un dia el papa hi va passar la iaia Cisqueta a coll; Cal Xenes a la dreta i a l’esquerra el femer al costat del qual hi creixia una immensa noguera, sempre que penso en la noguera recordo que un dia, passant-hi pel davant la iaia em va dir: Si hagués sabut el bo que és el pa amb nous, encara fora la marquesa de Tous, referint-se suposo al fet de disfrutar de les coses senzilles i no estirar més el braç que la mànega si un no es vol enfonsar en la misèria, perquè que jo sàpiga ella no venia pas de família de marquesos. Aquí el camí pujava suaument, s’havien fet les nou i tots anàvem arribant a l’esplanada de la font, els nens entraven al seu col.legi per un atri porticat, el senyor Navarro els esperava, a nosaltres la senyoreta Montserrat. D’ell no en sé el nom, a ella mai no li vam dir senyoreta Saperes... 

Novembre de 2019

"La rubia"

Em pensava que la “rubia” era una manera familiar d’anomenar el nostre cotxe, que li dèiem “la rubia” només a casa, de gran vaig saber que no, que així era com es coneixien els cotxes familiars carrossats amb fusta.

El papa era un manetes i això afegit a allò que diuen que “la necesidad agudiza el ingenio” va fer que comprés un cotxe amb carrosseria malmesa i motor en condicions de funcionar i amb l’ajuda del fuster se’l carrossés i se’l pintés. El primer record que en tinc és davant de Cal Ventureta, a la carretera, jo devia tenir uns cinc anys, fosquejava i el papa girava amb força una manovella que prèviament havia introduit a la part inferior del morro del cotxe.

El motor es resistia a funcionar i per poder veure què passava s’aixecava una portella articulada perforada com una persiana, n’hi havia una a cada costat del motor, no sé què hi va fer, però finalment el motor es va engegar i ens portà cap a casa, era cap a l’any 1959.

Tenia un morro llarg pintat com la major part del cotxe d’un vermell granatós força bonic, les costelles i reforços eren del color natural de la fusta vernissats. Els seients negres i rígits feien que en els revolts els meus germans i jo anéssim d’un costat a l’altre, si plovia s’escolava una mica d’aigua per les finestres i si mal no recordo l’eixugaparabrises no donava l’abast, anava manualment. Tenim ben present que en un viatge ens va agafar un bon xàfec i com que era molt difícil portar el volant i fer anar la manovella de l’eixugaparabrises l’havia de moure la mama.  Era la nostra “rubia” i ens portava a veure els avis a Terrassa, la tia Tereseta a Martorell o els cosins del papa a Olesa.

Un diumenge anàvem a Martorell, sortint de Sant Martí cap a Vilafranca, Sant Sadurní, Masquefa la carretera era plena de revolts, jo estava molt marejada i vam haver de parar a La Beguda Baixa, aquest poble mai no l’he oblidat ni hi he tornat a passar. No entenc perquè el papa va triar aquest itinerari, se’m  va fer etern amb tants revolts.
Un dia d’estiu vam anar a Berà a buscar musclos i a banyar-nos, va ser un gran dia, un dia memorable,  el tiet Josep Anton venia amb nosaltres i va fer una cassola d’arròs allí mateix en un foc damunt la sorra.
La rubia servia també per carregar ciment, maons, totxanes i altres materials que es necessitaven per les obres que el papa i el tiet feien en aquella època. Una tarda de diumenge van anar a veure una casa que estaven construint i ens van prendre, la Joana, l’Agustí i jo sèiem al seient del darrere és clar, ells van baixar a mirar l’obra, nosaltres mentre jugàvem, de sobte el cotxe que era en un pendent va anar de mica en mica agafant velocitat baixant cularreres fins que un esbarzerar el va frenar, vam quedar penjats en un terraplè, no recordo els detalls de com ens van treure d’allà dins, però ho van fer i el cotxe el van estirar amb una corda que tibava un matxo.
Una tarda la Joana i l’Agustí eren dalt del cotxe i feien com si conduissin, jugant, jugant, el devien desfrenar i també van anar agafant velocitat fins que van topar amb una paret. En aquells temps de tant en tant passava algun carro, una bicicleta o un tractor, sort en teníem...
No recordo exactament fins quan vam tenir la rubia diria que fins el 1964.

Sempre ens queden les flors

Els dolços nespre s'endevinen en la delicada flor que mira blau amunt, hauran de viure dies freds encara....

Si vols seguir llegint:http://www.camillaperez.com/?p=6007

Els polls de gall dindi

Els pollets de gall dindi van néixer la mateixa lluna que jo, quart creixent del maig del cinquanta-quatre.

La mama m’explicava que havia posat a covar sis ous de gall dindi a una perica lloca, la tenia en una caixa de fusta ben protegida i la treia a beure, menjar i escampar una mica la boira cada dia, feia més de vint dies que en tenia cura, s’acostava el dia del meu naixement i el dels pollets i això l’enguniejava, no podria estar per ells.

Era mare novella i en contra del que era habitual a l’època trià ser assistida a l’hospital. De poc li va servir, segons m’explicava quan la llevadora va arribar a l’habitació per fer-li un reconeixement se la va trobar dreta amb la criatura a les mans, d’un tris va venir que no m’hagués d’aplegar de terra. Amb aquesta experiència s’entén que els quatre fills que vingueren després néixessin a casa.

I els pollets de gall d’indi també van néixer, pobrets, van fer la mateixa fi que les gallines de guinea del conte de la Rodoreda, morir, no penjats pel coll amb un cordill ben tibat, ells, em penso que de set i gana i jo quan ho sentia, per dintre deia: -Estic més trista... com el Quimet del conte.