DIEC
2 1 m. [LC] [PR] Criat, especialment de masia.
2 3 [LC] [SP] [PR] [AGR] mosso d’establa [o mosso de quadra] Persona encarregada de tenir cura de les
quadres i dels cavalls.
In memoriam
A la casa on vaig néixer hi
havia dos mossos, el Pau i el Feliciano.
Sempre els vaig veure com dos
membres més de la família, dormien sota el mateix sostre i menjaven a la
mateixa hora en la nostra taula de tot el que s’hi servia.
Pau Santó Tort va néixer a Cunit el 20 de juny de 1886 era el tercer
fill del matrimoni de Pau Santó Porta d’Albinyana, pagès sense terres i Josepa
Tort Mayné de Clariana. Cap a 1887 la família es trasllada a Cabra del Camp,
allí hi neixen al menys dos germans més.
No sé quin any comença a treballar a Cal Possastre, però en un padró de
1921 ja hi consta com a resident, també hi diu que no sap llegir ni escriure.
En aquella època també hi havia dos mossos a la casa el més veterà era Magí Gili Solé, fill de Sant Martí nascut al 1867.
En el padró de 1940 n’hi surten tres, el Magí, el Pau i l’Antonio Darias
García nascut el 1917 a l’illa de Fuerteventura, era el vaquer, a la casa hi
havia bous i vaques. L’Antonio es va casar amb l’Amàlia Bartrolí Morgades de
Cal Tomàs.
D’esquerra a dreta asseguts Feliciano Anglès, Salvador Puigvert (cosí de la
mama), nen Joan Darias Bartrolí, ¿?, fotògraf, taxista,¿?, Pau Santó. Drets
Eulàlia Casas (esposa de Salvador), Amàlia Bartrolí (Cuinera, esposa d’Antonio),
Isabel Morgades (mare d’Amàlia, cuinera també) i Antonio Darias, març de 1953,
casament d’Agustí i Josefina.
La figura del mosso, ha passat a la història, no sé com vivien a les altres
cases ni el tracte que rebien, el record que me n’ha quedat dels que van conviure amb mi és el d’una mena
d’avis.
El Pau, a la caiguda de la tarda arribava amb la gorra ben ensorrada deixant veure
els quadrets del mocador que hi duia sota, quan se la treia apareixia un front
immaculat, blanc i lluent que no havia vist mai el sol, camisa, armilla i
pantalons de pana, rellotge de butxaca i
darrera l’orella un branquilló de farigola, de romaní o de fonoll; s’asseia al
banc de la cuina, a la taula, de cara al foc i feia la seva partida del
solitari mentre la verdura bullia a la cuina econòmica; ens explicava contes de
por i s’esverava quan jugàvem a coses que ell creia arriscades: Et matarà!
cridava sempre...
Padró de 1955, el cinquè i el sisè, en Feliciano diu que porta deu anys al
municipi i en Pau 38.
Feliciano Anglès Bové Va néixer al Catllar el 29 d’octubre de 1890, fill de
Cal Joanet fuster, (d’aquí la taula que va venir amb ell) era el petit de
quatre germans.
Sabia llegir i escriure. Va arribar a Sant Martí l’any 1945. Pares Josep i
Antònia.
Parlava poc, era un home menut d’ulls clars i bondadosos, ens posàvem sota
la taula i jugàvem a gats, ell pacientment deixava que li esgarrapessim les
cames. Era molt presumit, els diumenges a la tarda li agradava empolainar-se,
mocador al coll i agulla de corbata, i ben clenxinat anava a passar la tarda al
cafè, a Cal Lluís. Al Pau li agradava
anar a buscar bolets i era bon caçador, sovint hi anava amb l’avi.
El Feliciano a part de coses del camp i la casa era l’encarregat d’anar a
buscar el pa, ho feia un o dos dies a la setmana, no era un pa com el d’ara que
no dura ni dues hores en condicions, durava, m’atreviria a dir que era més bo
reposat de dos o tres dies que el mateix dia de sortir del forn.
Dormien junts en una habitació a les golfes, la casa era molt gran, a
l’habitació hi havia, encarats, dos llits de ferro fent dibuixos d’espirals
acabades en flors, un rentamans amb una gerra blanca, dos armaris i... una tauleta
tocador extraordinària.
Sota el mirall,
en llapis, el seu nom, Feliciano Anglès.
Una tauleta, de bona fusta massissa amb dos calaixos que tanquen amb clau,
dic tanquen en present perquè la tauleta, a la mort del seu propietari, passà a mans de
la mama, sempre m’havia agradat aquella taula i a ella també, la va acompanyar
fins que en morir ella me la vaig endur
a casa, me l’estimo aquesta tauleta. La
part superior s’aixeca com un pupitre dels d’abans i descobreix el mirall on el seu amo es posava
l’agulla al mocador, és una taula estimada i plena de vida.
L’avi Ramon deia que el Pau somiava cada nit i ho feia amb veu molt alta,
jo no el vaig sentir mai, el que si que vaig sentir van ser els roncs que feia,
no a la nit, no, a qualsevol hora, fent la becaina sota el magraner, en una
cadira...
Un dels germans del Pau era picapedrer i vivia a Terrassa, era un home
solitari i estrany, els veïns el tenien
per un excèntric, vivia de manera exageradament austera envoltat de pedres, pedres
ben treballades, piques, morters, escorreplats, capitells...tot de perfecta
factura, havia treballat per a bons arquitectes, molta obra seva va ser pel
Monestir de Montserrat. Corria la brama que era molt ric i que tenia diners
amagats. El van trobar un dia mort a casa, aparentment de mort natural. No es
va trobar cap gerra plena de monedes d’or.
Tan en Pau com en Feliciano van viure a casa fins la seva mort, tots dos
enterrats amb la nostra família. El primer moria el 25 de febrer de 1961 i el
segon el 12 de gener de 1960.
Agost de 2017
