dilluns, 9 d’abril de 2012

Construccions pel secà.


El dia s'ha llevat una mica gris, però no semblava que hagués de ploure, a dos quart de nou hem començat la caminada, avui ens proposavem seguir una ruta recomanada pels voltants de St. Vicenç, això de seguir una ruta fixada ens resulta difícil perquè sempre trobem pel camí atractius que ens n'allunyen i així ha sigut.


Allà lluny una construcció de pedra seca ens ha encuriosit i ha valgut la pena allunyar-nos del camí.
Construida sobre un rocallís una cisterna per recollir l'aigua de la pluja, protegida per una mena de torre de forma troncocònica acabada en una petita cúpula.


L'interior  ara sec té tot tombant unes lloses que servien d'escala per baixar .

Més enllà,  a recer del marge i a costat de l'olivera  dues piques per preparar el sulfat, al costat, tapat, el pou d'on treure l'aigua per fer la mescla.









Tot al seu lloc, integrat en el paisatge, els líquens a la vora del safareig, al darrere uns feixos de vergues, els ceps despertant de l'hivern, les oliveres florint....

Ja escrivia J. Pla:

 ...  A cada vinya hi ha un pou per a fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable...

    Quadern gris

Sota mateix de St Vicenç, cara a mar una altra construcció, pou amb el safareig al costat.



Aquest sí que té aigua.


El recollidor des d'on l'aigua va a la pica...

I tot el tombant del pou i la pica ple de freesies florides, les hi devien sembrar en algun moment i s'han fet les mastresses de la contornada, entre fenassos, heures, lletsons i ravenisses, en qualsevol esquerda de la roca...


Ja de tornada, pel camí de Roda un altre pou i la seva pica, buida, en desús, l'abandó de les construccions i de l'entorn, camps sense treballar, envaits d'herba... m'entristeix una mica, en aquest moment per no deixar-me vèncer per aquest sentiment faig un salt en el temps i imagino com seria quan els camps eren conreuats, quan la terra solcada per l'arada desprenia la seva millor olor o donava generosa els seus fruits a aquell qui dia rere dia, ventós, plujós, gèlid o calorós li donava el que millor sabia.



La pàtina que el sulfat ha deixat a les parets de la pica...



 les restes d'aigua de pluja que s'han anat evaporant lentament deixant el rastre...


D'aquí em ve la pretensió de reproduir el que va deixant la pluja, el sol, l'activitat humana...en les coses, fent-les tornar d'alguna manera a la natura, d'on han sortit....


  Interior d'una Pica de sulfat. 2009. Gres xamotat, engalba i esmalt. Camil.la Pérez Salvà


 Piques , la primera en gres, les del darrera picades en pedra.

1 comentari: