dissabte, 17 de març de 2012

Cambra pròpia


Cabana de Gustav Mahler, a Klagenfurt Àustria

Dijous passat vaig participar en una taula rodona, Diàlegs de dones artistes al S.XXI, organitzada pel Museu Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.
D’entrada això de parlar davant d’un auditori és una cosa que em costa molt de fer, se’m desordenen les idees, em queden coses per dir…i la sensació que em queda en acabar és d’haver-ho fet molt malament i no haver deixat clar allò que volia.
La Mireia Rosich, directora del museu, havia preparat un guió, tres blocs de preguntes sobre les que cadascuna de les artistes havia de donar la seva opinió, la Teresa Costa-Gramunt anava fent la introducció d’aquests blocs.
Les artistes presents a la taula eren Maite Prades, pintora, estampadora i darrerement escultora, Mercè Insenser, gravadora i especialista en ex –libris i jo mateixa, ceramista i interesada en l’art en general.
Fa només deu minuts, escombrava el pati de casa, ple de pàmpols de fa dies, regava les quatre plantes que han resistit les gelades d’aquest darrer extrany hivern i constatava la sequera, repassava alhora, si a la nevera hi tenia el que em calia per fer una sopa i segur que la rentadora havia acabat el programa, hauria de córrer si no demà la roba que necessitava no seria seca, simultàniament em venien flaxos de la xerrada del dijous i els ordenava en el meu cap.
I tant... em sembla que sóc una mica més, una mica menys com qualsevol altra dona de la meva generació que hagi volgut fer d’aquesta necessitat d’expressar-se mitjançant l’art, en el sentit més ampli de la paraula, la seva professió.
Una de les qüestions que ens feia la M. Rosich era si havia sigut dificultós aconseguir el nostre espai. L’espai físic, fins i tot en el cas de la ceràmica, el meu, que necessita molta infraestructura, em va ser relativament fàcil, el meu entorn ho va propiciar, però l’espai físic tot i que és important ho és molt menys que l’espai, com ho diria, l’espai personal, d’aïllament, d’aquella Cambra pròpia que deia Virgínia Wolf.
Aquest espai, aquest és el que costa de trobar.
 
Cabana de Virginia Woolf. Monk's House, Rodnell, Lewes. East Sussex

Ens estimem la família, volem que tinguin una vida confortable, les coses a punt, estar allí quan ens necessitin…
L’horari de la creació no és de vuit a tres, és constant i els cigrons de les idees bullen en el cap, els que eren dalt ara són baix i cal un temps de quietud i serenor perquè cadascun d’ells es vagi dipositant suaument en el fons de l’olla per poder veure amb claretat cada cosa, aquest temps, aquest espai costa molt d’aconseguir i és el més necessari.
Aquestes dues rodes giren, però sovint l'engranatge grinyola i fa que una se senti malament, tingui mala consciència d'abandonar tasques que culturalment encara considerem nostres per abocar-nos a altres que són intangibles, impalpables, inquantificables materialment i això encara que no ho volguem reconèixer, pesa, aquí parlo per mi, penso que hi tinc molt a fer i com jo moltes dones de la meva generació, ens "hem de donar el permís".

En la introducció M.R. deia que la col.lecció del museu, que és molt extensa només compta amb obra de tres dones, una per mèrits propis, l’obra s’ho val, a més esposa de pintor reconegut i de família influent en el món de l’art, una altra, amiga íntima, com diu a la biografia, d’un gran col.leccionista i per aquest motiu coneix artistes influents en les tertúlies d’aquest i una tercera només per mèrits propis.

D’aquesta realitat puc deduir que el que deia Virgínia Wolf  segueix vigent, si l’entorn no és propici, no hi ha una mínima estabilitat econòmica i no es té aquesta cambra pròpia, les dones ho tenim encara molt difícil si no per crear, que ho fem, si per ser reconegudes com els homes i tenir la mateixa presència que ells en els museus, sales d’exposicions…
Deia també M.R. que del total d’artistes professionals censats un 60% són dones, aquest no és el mateix percentatge de presència en museus i centres d’art i per tant en el coneixement del públic, si sortíssim al carrer i demanéssim noms de dones artistes, quàntes n’anomenarien?
Encara que les coses hagin millorat en els darrers anys, ens queda molt per fer.
Els diàlegs em van fer reflexionar sobre coses que per la rutina diària, la manca de temps o com deia Albert Soler en l’escrit al setmanari B.P. Més enllà d’un mateix :…  És cert que més enllà d’un mateix hi ha moltes fonts de coneixement que no podem abastar, sigui perquè els nostre àmbit cultural queda reduït a un entorn limitat, o sigui perquè tenim altres preocupacions que no ens permeten anar més enllà del que dóna de si un dia, i així una setmana, un mes, un any, la vida. O encara més simple: pel fet que la resposta no ens preocupa o bé, a l’inrevés, ens preocupa tant que no som capaços de trobar-hi respostes i deixem que tot plegat faci camí i que es resolgui per llei natural....
No, per llei natural això dificilment es resoldrà, penso que s’ha de dir, se n’ha de parlar s’ha de saber i actes com aquest ajuden a aconseguir-ho, perquè nosaltres les dones hi tenim molt a fer i a dir encara.

Diari de Vilanova.  Teresa Costa-Gramunt



La fundació Luís Seoane va organitzar una exposició de la que va editar un llibre catàleg, Cabañas para pensar. Aquesta exposició plantejava un estudi sobre la relació existent entre la intimitat triada conscientment i el procés creatiu per part dels filòsofs Ludwig Wittgenstein i Martín Heidegger, els compositors Edvard Grieg y Gustav Mahler,el dramaturg August Stindberg,els escriptors Knut Hamsun, George Bernard Shaw y Virginia, Woolf, el poeta Dylan Thomas, el cineasta Derek Jarman i l'escriptor Thomas Edward Lawrence, més conegut com Lawrence de Arabia.
A partir dels llocs escollits per aquests onze creadors fonamentals del pensament dels nostres dies, es portava a terme una investigació el resultat de la qual manifesta la importància de l'organització de l'espai del pensament en l'acte de la ceació. 


Alberto Ruíz de Samaniego y José Manuel Mouriño (eds.) con fotografías de Eduardo Outeiro, Cabañas para pensar, Fundación Luís Seoane – Editorial Maia : Madrid, 2011.
Fundación Luís Seoane


4 comentaris:

  1. Hola Camil.la,
    Comparteixo amb tu la dificultat per donar-me permis per passar de la cuina-rentadora-hort a l'espai fisic del taller. I encara que com dius tu, els cigrons de la creacio bullen dins el cap mentre rentem els plats, per passar a l'acte i transformar la idea en realitat cal donar-se un permis interior i deixar potser que la pols s'acumuli, sense cap complexe.
    Ai... quant cami a fer...
    Una abraçada
    Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse pel comentari, segur que ho aconseguirem.
      Una abraçada

      Elimina
  2. No, no ho aconseguirem; ja ho hem aconseguit! Amb més o menys fortuna, amb més o menys èxit. I què és això sinó un estat interior?

    ResponElimina
  3. Vols dir Dolors?, a veure si en parlem algun dia.

    ResponElimina