La Maria sense mans

En aquells temps quan trencar la capa de glaç dels pèlags era un dels jocs més divertits de l’hivern, un cop per setmana venia algú de fora a ajudar la mama a fer la bugada. Érem molts de colla a casa, l’avi i la iaia, dos oncles solters, el Pau i el Feliciano, dos mossos que eren com de la família, el papa i la mama i els petits, de quan en començo a tenir memòria érem tres, després en van venir dos més.

La rentadora era una màquina cilíndrica amb una hèlice al fons que feia girar la roba i l’aigua amb el sabó, recordo alguna vegada que la mama es barallava amb l’hèlice perquè li havia enganxat alguna peça de roba i s’havia aturat, llavors parava la màquina i desfeia l’embolic. Comprava un detergent en pols que es deia Elena, també en feia servir un amb escates i treia les taques amb sabó casolà, unes pastilles irregulars de color groc marronós amb una olor forta molt característica. A màquina hi rentava la roba petita, mitjons, calces, samarretes, vestidets, bates... Quan considerava que la roba era neta buidava l’aigua sabonosa, ja bruta, i tornava a omplir-la amb aigua clara per esbandir. A la part de dalt de la màquina hi havia un parell de corrons de goma dura que giraven accionats per una manovella i escorrien la roba. M’agradava fer-la girar i escórrer peces petites, el braç en prou feines si m’arribava per completar el gir.

Els llençols, que n’eren un munt, tovalloles, draps de cuina... això es rentava a mà al safareig. Primer ho posaven en remull amb aigua calenta i sabó dins d’un cossi,  deien que ho posaven en “estuva”, d’estovar i després la fregaven sobre la batedora per esbandir-la posteriorment en l’aigua clara del safareig. Escórrer els llençols no era feina gens fàcil i no ho podia fer una persona sola, agafaven la peça pels dos extrems i una cargolava cap a una banda i l’altra cap a l’altra fins que s’havia escorregut tota l’aigua, després s’estenia al sol. El dia de fer bugada era un dia sencer, un dia llarg i esgotador, la roba mullada pesa, rentar-la, escórrer-la, traginar-la cap a l’estenedor i a la tarda aplegar-la així que fos seca i plegar-la, tota aquesta activitat es feia molt intensa i s’afegia a la de preparar els àpats, cuidar dels nens...

Aquesta feina, dura en condicions normals ho era més encara quan al matí s’havia de trencar la capa de glaç de sobre el safareig per poder fer la bugada.

Si ja era una feina dura per a qualsevol dona penso com devia ser-ho per algú a qui li faltaven tots els dits de les mans,  només tenia els monyons, sense dits. La Maria era una dona del poble que, segons em va explicar la mama, de menuda un porc se li havia menjat els ditets i no recordo bé si també part de la mà, ella però, com que havia crescut amb aquesta dificultat havia après vulguis o no a fer la majoria de feines que una dona tenia assignades i la recordo ben bé quan venia a casa el dia de fer bugada, com fregava la roba, com l’escorria... me la mirava i la tornava a mirar ja se sap com són els nens.

Va criar una filla i un fill, feia tot el que li demanava la feina de la pròpia casa i a més a més es buscava feina fora d’aquesta. (1)

La Maria sense mans, així la coneixia tothom al poble, era una dona valenta i treballadora, ho havia de ser!

Vull amb aquesta narració fer un homenatge a totes les dones i al dur treball que realitzaven i especialment a la Maria.

(1)Era tal la seva habilitat amb les mans sense dits que tenia que quan havia de pagar a la botiga o on fos, desfeia i feia el nus del mocador de butxaca on guardava els diners amb una facilitat admirable, de vegades s’ajudava amb la boca, però ho feia.

Maria Ferrer Vives. 1906 Torrelles de Foix - Sant Martí Sarroca 1999