diumenge, 28 de maig de 2017

Estels blaus. La xicoira (Cichorium intybus)



Diu que per Sant Llorenç hi ha pluja d’estels, pot ser, ho diu gent sàvia, jo mai he aguantat desperta fins l’hora d’aquesta màgica pluja.
La pluja que sí que m’amara cada matí d’estiu és la pluja d’estels blaus  que omple els marges dels camins i els camps de vora casa.
Estels blaus, humils i intensos que volen lluir el seu color tot i ja no ser de nit, fugissers però, només volen lluir allà on han caigut, en un pom a casa s’apaguen.
M’he atrevit a  escampar el seu color sobre el paper, calia  ser ràpida, s’apaga de seguida, així com la rosella, no els agrada fer de models.
Mentre pintava estels buscava una explicació al fenòmen d’aquesta pluja, em sembla que l’he trobada.
Diu que encara molt abans que els ocells tinguessin dents , just el dia que el creador de tot allò que nosaltres no sabem fer havia posat els estels al firmament es va girar una fortíssima ventada;  els estels,  menuts i  inexperts no en sabien de  ventades i  van seguir els seus corrents  caient a la terra.
Sortí el sol i criaturetes de nit com eren van haver d’aprendre a tancar-se i protegir-se.
Al cap d’uns quants dies els sortiren arrels i prou que s’estiraven  provant de tornar cap al cel, però era molt lluny i  van anar trobant que també a la terra hi estaven bé.
Demanar una estrella blava, diu Silvio Rodríguez a la seva cançó és demanar quelcom impossible, “ no me pidas que te baje una estrella azul” diu la cançó, “ solo te pido que mi espacio llenes con tu luz”  i és clar que no, baixar-los, els estels blaus  és impossible, els  tenim tots a la terra,  només cal que els  volguem veure i els deixem que ens omplin amb la seva llum i els seus colors. 




Quan el sol és al seu zenit es comença a tancar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada