dilluns, 29 d’agost de 2011

Els girasols han florit

Ha florit el primer girasol, ahir a la tarda estava com la primera imatge i aquest matí amb els primers raigs
 s'ha obert, encara li quedava algun pètal dormilega que no acabava de voler-ho.


RAÏMS

Ara que al Baix Penedès estem en plena verema,


m'ha vingut molt de gust fer una col.lecció de plats i plàteres amb raïms, sempre tan agraits.... 


Els colors que ara es veuen , en aquests moments estan sofrint una transformació,
el foc està acabant la feina, demà al matí, encara al forn, s'aniran refredant fins que...








dimarts els pugui treure i  veure si el que m'he imaginat ho he aconseguit o no....

Fan entre 45cm el costat més llarg i 25cm el més curt.

dissabte, 27 d’agost de 2011

La meva primera mestra





Amb els meus germans Agustí  i  Joana, el Jordi encara no anava a escola, el darrer any que  vaig anar a St. Martí.

Avui  ha sortit al Martinet, Butlletí local de St. Martí Sarroca, aquest escrit en homenatge a qui va ser la meva primera mestra i de moltes dones de St. Martí que ara tenen entre cinquanta i seixanta-cinc anys.


EN HOMENATGE A MONTSERRAT SAPERAS

No recordo el meu primer dia d'escola, no sé si vaig començar als quatre, als cinc...el que sí que recordo és la Sta. Montserrat Saperas i l'estufa de llenya que els dies freds d'hivern, com si a la gallineta cega juguessim, voltàvem esperant el torn per llegir o perquè  ens corregís les sumes. L'estufa tenia una xemeneia llarga amb un colze que la duia  fins un forat fet al vidre d'una altíssima finestra, encara la veig fumejant. 
Portàvem bata blanca, recordo els pupitres de fusta, grossos, quan ets petit tot ho veus més gros, si et relliscava la tapa feia molt de soroll i això podia ser que et fes anar de cara a la paret, no recordo càstigs físics.
Era una escola unitària que se'n deia, anàvem totes les nenes juntes des que començàvem fins que deixàvem l'escola, jo als nou anys la vaig deixar, vaig anar a Vilafranca per fer l'ingrés de batxillerat.

L'escola tenia un pati, però no el feiem servir, jugàvem davant, al carrer, de cotxes no en passaven gairebé, de carros i tartranes tants com vulguis, ens repartiem el carrer amb els nens, la frontera era una filera de pedretes que els que sortien primer al pati procuraven desplaçar ràpidament, a favor seu és clar. 
Anàvem, encara que la senyoreta no ho volia, a buscar pinyons al bosquet, era a l'altra banda del torrent i no ens hi deixava anar, a beure aigua a la font, jugavem al mocador, a cuit amagar, als esguerrats, l'aixarranca, a saltar corda, feiem juli, això no sé si ara ho saben els nens...als plantats...quan sentiem picar de mans era l'hora d'entrar.

En arribar la primavera dedicavem un o dos dies a anar al pati pròpiament dit,  com una selva, era un pati al costat de l'aula, amb una paret tot tombant i una porteta petita que donava al caminet, avui engolit per La Rambla. A tocar d'aquesta paret hi havia alguna flor, geranis, rosers... ofegats por la dominant herba, la tasca d'eliminar-la era nostra, dedicavem el dia a arrencar-la, ai si trobaves una ortiga!  després un cop net hi jugavem dos o tres dies per acabar d'aixafar-la si en quedava alguna. Tot això passava abans del dia 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat i sant de la senyoreta que cada any ens portava d'excursió a la Font de la Salut i després, la seva germana Isabel que passava temporades amb ella ens tenia preparada xocolata desfeta, cantàvem el Virolai i a totes ens cridava molt l'atenció la veu aguda i tremolosa que tenia. Era un dia excepcional, la senyoreta Isabel ens ensenyava de fer puntes de coixí també, jo la veritat no me'n vaig ensortir mai massa.

El que si que em cridava molt l'atenció era un armari que hi havia a la dreta de l'aula mirant la taula de la mestra, era un armari de fusta amb dues portes que no es podien tancar de ple que estava, hi havia llibres i sobretot, ara em sembla que hi havia milers potser només eren centenars de làmines per fer còpia de dibuixos, flors, capitells, caps de cavall, escultures gregues... ara no s'estila però penso que s'agafava molta habilitat i domini del traç fent aquells exercicis, de creatius no en tenien res, però era l'eina per poder expresar-te, com la cal.ligrafia per fer intel.legible la lletra.

També hi havia, darrera la taula de la mestra, una porta era una habitació que recordo fosca, només hi penjava un fil cargolat amb un pàmpol i una trista bombeta, allí no hi entràvem mai, només recordo haver-lo vist quan feiem cua esperant que ens donés la llet en pols que enviaven els EEUU era la llet del Pla Marshall, la guardava en uns bidons grossos de cartó reforçats per uns cèrcols metàl.lics, era una pols groguenca i recordo perfectament la seva olor, costava disoldrer-la en l'aigua, això passava l'any seixanta si no recordo malament ...si n'han passat de coses...

Diuen que els bons records, amb els anys els mitifiquem, potser sí, i els dolents com una mena d'autodefensa els oblidem de mica en mica, potser sí, jo de l'escola a St. Martí en tinc només de bons de records i en això penso que hi té molt a veure la Sta. Montserrat Saperas, aquí el meu record en homenatge.


Més

divendres, 26 d’agost de 2011

Anem acabant agost


Els girasols den Yoshi , (entrada 31 de juliol), ja fan més de 2m. han crescut molt bé i estan a punt de florir, no són girasols qualsevols aquests tenen una història entranyable,(entrada 2 de juliol) d'aquí no res, encara que una mica tard ens oferiran la groga calidesa dels seus pètals, envoltant, ordenadament, centenars de llavors per perpetuar-los.




També, les carbasses seques, entrada 27 de juliol,   que vaig llençar sota l'ametller i espontàiament van néixer han mudat el color. La de la dreta conviu amb un aloe i unes morelles que han nascut al costat.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Avui torn.


Feia dies que tenia ganes de posar-me al torn, des de l'octubre del 2009 que vaig patir una  persistent tendinitis al canell  no ho havia fet.


El Xavi, el meu nét que era a casa, m'ha vist  i ha tingut ganes de provar, veure el fang com puja i baixa, s'aixampla o s'estreny, s'obre o es tanca amb aquella aparent facilitat deixa embadocat a qualsevol, nen o adult.

Ha fet una capseta, diu per guardar les seves coses "delicades", petxines, diamants, collarets, bracelets (tal com ho ha dit).
Després ha fet la tapa amb el seu animal preferit, un lleó.


Abans d'aprendre´n jo també pensava que era una cosa fàcil, que era qüestió de pressionar més o menys i anar girant, que era màgic, que es feia sol.
El Sr. Mateo, el professor que vaig tenir, era una persona molt exigent, en vaig aprendre en un torn tradicional, de peu.....primer centrar, un important objectiu, quan et semblava que ho havies aconseguit venia ell, li donava un gir i ...a començar de nou...torna a centrar  fins que ho dominaves.
Ser torner és tot un ofici no és fer quatre bols o dos gerros.


dimarts, 23 d’agost de 2011

EM Escola Massana

EM gravat amb ferro roent i les taques 
de pintura són els seus senyals d'identitat.


La setmana passada la Josefina Rossell, amiga de fa anys, em va regalar aquest taburet.
Ben senzill però per a mi com per a ella de gran valor, les dues vam passar per l'Escola Massana, en algun moment van canviar el mobiliari, ella va demanar si es podia emportar alguna cosa i així va ser.
Ha estat al seu taller fins que me l'ha regalat,  només l'he netejat superficialment, hi ha pintura, alguna cremada i taques diverses de l'ús que són la seva història...



Encara em deia Camila en castellà no seria fins finals dels setanta que me'l podria posar en català,
així com el carnet, tot en castellà, Escuela Massana.


Potser alguna d'aquelles llepades escapades d'un pinzell en una mà maldestra l'havia feta jo? hi havia segut en una classe del Sr. Saturo tot dibuixant al carbó una venus de guix? o pensant què faria amb un feix de medúl.la a la classe del Sr. Turon? sempre elegantment vestit  amb el seu llacet al coll... quan feia el preparatori.

Recordo el primer dia d'estar a Barcelona, mai no hi havia estat sola, uns dies abans la mama i jo vam fer l'itinerari que havia de seguir al matí per anar a l'Escola Normal com es deia llavors on s'estudiava el magisteri, era a Sants, hi feia horari de matí, de vuit a dues, anava a dinar a la residència, al carrer Elisabets, davant de l'Institut del Teatre i així tenia l'Escola Massana a prop per quan sortís a les nou del vespre, començava a les cinc, feia el que se'n deia horari intensiu.
Abans d'entrar anava a una sala que hi havia per estudiar,  a la planta baixa de la Biblioteca de Catalunya, llavors "La Central" .
Recordo deia el primer dia, mai havia estat sola a Barcelona, havia fet tot el batxillerat interna i era d'un poble petit, doncs no podia ser d'altra manera, em vaig perdre, desesperada després d'haver fet no sé quants canvis de metro, de trobar-me sempre en la mateixa andana, vaig seure en un banc a plorar, tenia setze anys, una senyora que em va veure em va preguntar què em passava, resulta que feia el mateix trajecte que jo i em va acompanyar, el primer dia vaig arribar a classe pels pèls...
Ara que ho penso els meus pares devien confiar molt en mi deixant-me anar sola a Barcelona a aquella edat i els temps que corrien... els ho agraeixo.

Vaig començar l'any 1970 Ceràmica i la Josefina, uns anys més tard, Vitralls i altres tècniques del vidre.


Vitrall, emplomat amb detalls esmaltats al foc.



Aquest St. Antoni me'l va fer al 1995, un  regal pel meu marit és el seu patró,   m'agraden molt detalls com els lliris, les cares, les mans.



diumenge, 21 d’agost de 2011

Ahir Jame's Band & Family a Albinyana.


Ahir Jame's Band & Family va actuar, era la Festa  Major d'Albinyana,  una nit esplèndida,  molta espectació,...  per la Festa Major del Vendrell van haver de suspendre el concert per la pluja i els seus seguidors, que són molts, els esperaven,   tothom s'ho va passar molt bé, saben posar-se el públic a la butxaca i fan passar una vetllada plena de ritme i bon humor. 
Tal com va dir un dels seus components en la presentació, que va estar molt bé...AMB MOLTA IL.LUSIÓ...

Que per molts anys!


Els seus components: Pau Barnadas ( saxo tenor), Manuel Benítez (veus), Albert Esteban( percussió i veus), Manel Güell, tiet Manel (trombó), Oriol Nicolàs (trompeta i saxo), Lluís Sieiro (bateria), Xavier Soler( teclat i veus), Edgar Toldrà (guitarra), Xavi Urgell (veus) i Pepo Vidal (baix)

Estiu, temps de fruita.


Avui he tret del forn una col.lecció de 12 plats decorats amb fruites.


poden ser prunes, aubercocs, pomes ...


 fruites indefinides...


Són fets en gres, amb planxes i decorats amb tècnica mixta, llapis ceràmic, colorants, òxids i esmalts fan 20x20x3cm.

dissabte, 20 d’agost de 2011

El morrut

No sé quan devia arribar, el cas és que a principis de juny ens vam adonar que una de les dues palmeres, la més gran, tenia les fulles noves una mica seques, de seguida vam veure  què passava, el morrut havia decidit fer niu a la palmera i avui 20 d'agost han vingut a tallar-la i fer un tractament a la del costat per veure si la podem salvar.


Dins la part alta del tronc, a la pinya d'on surten les fulles hi fa vida el barrinador.

El morrut fa una mena de capolls amb la fibra del tronc de la palmera fins que acaba la metamorfosi i en surt.


Primer de tot van tallar totes les fulles, després trossejar el tronc.


Es pot veure com està tot rosegat i podrit.

 Trossejar-lo és molt difícil ja que el tronc de la palmera és fibrós i les fibres que són molt dures estan disposades verticalment tal com es  veu a la imatge de sota.


Espero que la palmera que ens queda se salvi  d'aquest insecte implacable. 





Disseny fruit de la necessitat, excel.lent.

Vaig conèixer la família de les "Catalanetas" (entrada del 17/08/11) quan anava al Brasil la primavera de 2003, la història és llarga i algun dia l'explicaré.
Ara però vull deturar-me en algunes peces, al meu entendre exemple del que hauria de ser el bon disseny, que vaig comprar durant el viatge.


No en sé el nom, és la superfície que posada sobre el foc, un cop ben calenta serveix per coure-hi el pa a sobre, pa estil "tortillas" o com el que per molts països de la Mediterrània coneixem per exemple  a Tunísia, el Marroc, Turquia...
És un disc de 2cm de gruix i 40cm de diàmetre de  terracuita i decorat amb colorants vermell i negre que amb l'ús van desapareixent,   encara que el vaig embolicar d'allò més bé va arribar a casa en mil trossos, a la part de baix es veu la restauració.



Tribu Waura-Xingu

Pecari del Matto Grosso, exemple d'estilització, simplificació de formes i detalls per anar a l' essencial, és de terracuita i decoració amb colorant negre, terra natural.
El pecari és un mamífer apreciat per la seva carn i per la pell, s'aprofita tot, com el porc en la nostra cultura.



Tribu: Xavante, Mato Groso. És de palma teixida.

Però l'estrella per a mi va ser topar amb aquest  "cistellet" està pensat per guardar-hi llavors,  estan a resguard de la humitat, dels rosegadors, insectes...
Els tenen penjats i cadascun guarda llavors diferents.
Tant el disc de coure el pa com el cistellet de les llavors, a part de ser objectes estèticament molt aconseguits són molt funcionals, el pecari podria ser simplement decoratiu, però no, té també la seva funció i és la d'atraure la caça.

Distribuits en 562 terres indígenes viuen al Brasil 350.000 indis.
Són 206 pobles o ètnies que parlen 170 llengües diferents, el 70% d'aquests viuen en el que anomenen l'Amazònia legal que engloba:Acre,Roraima,Rodônia,Mato Grosso i Pará.
A part cal considerar uns 40 pobles aïllats a l'Amazònia Occidental

dimecres, 17 d’agost de 2011

Quan hi havia mirambells


Quan hi havia MIRAMBELLS

Mirambell  ( bellveure ) Kochia scoparia

Planta herbàcia anual, de la família de les quenopodiàcies, de 30 a 150 cm d'alçària, de fulles lanceolades trinervades i de flors verdoses.
Pròpia de les estepes russes i asiàtiques, és conreada com a ornamental i perquè les branques serveixen per a fer escombres i les fulles són menjar dels cucs de seda.

Els mirambells  vorejaven molts carrers de St. Martí banda i banda, arrecerats als blancs murs de les cases eren testimoni fidel, ara verd tendre, ara verd madur, ara vinós, segons fos primavera, estiu o tardor, de la vida del poble; les primeres ventades de tardor els farien rodolar carrer avall escampant les llavors que reposarien a la terra tot l’hivern.

Els carrers terrosos i empedrats van desaparèixer i amb ells els mirambells.

Aquests veien passar la Montserrat peixatera amb aquell cistell ample, ple de peix en niu de fulla de col, havia d’anar lleugera... el gel es desfeia,  venia per les cases,  la mare en ocasions li comprava pelaies, ens agradaven enfarinades i fregides o peix per fer sopes, lligacames, burrets, bruixes…

També coneixien un sastre que  anava en bicicleta, portava mostres embolicades en un mocador de fer farcells,  prenia les mides i al cap d’un temps tornava amb els pantalons, l’ermilla o el vestit…

o l’esmolet que s’anunciava amb la seva armònica, en recordo  el nom es deia Camilo era d’Ourense i  a més d’esmolar eines de tall arreglava  paraigües, recordo les seves mans, negres com el sutge.

Des del seu recer, allí, arrenglerats, els mirambells contemplaven com les dones, al capvespre, tornaven de “fer herba” grans faldasses d’herba i el cavaguet a la mà, anaven pressades a fer el sopar, l’herba la posarien a pansir per l’endemà, calia engreixar els conills.

Hi eren també quan el “Volscallar” (no sé si tothom el coneixia per aquest nom o era un nom que li vam donar nosaltres) un rodamon sense sostre que passava captant per les cases, venia a veure si li donàvem alguna cosa per dinar, la Joana, la meva germana així que va arribar als fogons i va saber fer una truita n’hi feia sempre un entrepà.

Immòbils al costat de la porta sentien el traqueteig dels carros que tornaven de la vinya, de l’hort… plens a vessar en aquella hora en que tot sembla aturar-se finsitot la piuladissa dels ocells emmudeix, només el:
-Què?...a retiro?....


Una galleda d’aigua fresca del pou en una mà i amb l’altra esquitxar  terra, refresca l’ambient i el perfuma amb aquella olor tan entranyable  que sempre em porta allà on em penso que hi ha l’origen, l’origen de l’existència humana… l’olor de terra mullada.

Després de sopar… a prendre la fresca, asseguts al pedrís, al costat dels mirambells testimonis callats del dia a dia, rondalles pels menuts, confidències, anècdotes, xafarderies…mira! ha caigut un estel, mira, veus allà, és la Via Làtea...

Per la Festa Major, tot el carrer de la Font es guarnia amb garlandes, banderetes i serrellets de paper de colors, el sorollet que feien en moure’s amb l’aire ja refrescava, la terra ben regada…era un aconteixement…asseure’s en una taula al carrer menjant-se un “corte” o un “mantecado” com en deia l’avi, veient passar la gent del poble, visitants, convidats tots amb el vestit nou... 

…a la memòria els mirambells.

La Nati Soler és una poetessa amiga, que un dia en una conversa que vam tenir li vaig fer notar que m’agradaven molt els mirambells, que per a mi eren simbòlics i que se n´havia perdut la mena, un dia que en va veure i em va dedicar aquest  poema.


                                               Per la Camil·la que va observar que ara no se'n veien enlloc

MIRAMBELLS

On el poble es diluïa
en una sorollosa granja
i un parell de malgirbades tanques,
a l'espera que els hereus
s'hi fessin casa,
els mirambells hi creixien a dojo.
El pare en feia
escombralls per l'era,
fins que l'era va ser un ermot rodó
plantat de sots rossos
i  els afores, llengües de quitrà
estenent-se fins l'enaltiment de l'avarícia.
Deuria ser llavors
quan els mirambells van expirar,
deixant només un rastre roig en tu
i una ranera seca en el meu record.
Deuria ser llavors
que els mirambells es van fer tan passat
com el passat que no trobo enlloc.


Octubre 2010    Nati Soler





"Catalanetas"


Galls engalbats i envernissats  pels meus fills quan eren petits.

Dilluns va venir  a dinar una família boliviana que viu a Catalunya de fa uns anys i hi tenim una relació molt especial.


Després de dinar vam anar a veure les gallines, els feia gràcia i només arribar al galliner, una de les filles diu:
-Mama són catalanetas.
Jo vaig quedar sorpresa i és que a Bolívia,  es veu que a les "periques" o "quiques" tal com les coneixem nosaltres, els diuen "catalanetas", no sé què, però alguna cosa hi haurem tingut a veure els catalans o més aviat les catalanes...


dilluns, 15 d’agost de 2011

Rareses de la natura


El caqui és un fruiter que acostuma a tenir fruits madurs  la primera quinzena d'octubre a la zona del Baix Penedès,
però avui, dilluns 15 d'agost AQUEST en majúscules perquè és l'únic, d'un arbre ben carregat, està a punt de solfa.