dijous, 15 de desembre de 2011

..L'únic que aconseguim és que la bombolla de l'art contemporani continuï enlairant-se i distanciant-se cada cop més de la latitud humana...A. Mercadé

Un paradigma està constituït pels supòsits teòrics generals, les lleis i les tècniques per a la seva aplicació que adopten els membres d'una determinada comunitat científica.




                                         
 Plensa

En el darrer número de Bonart, Albert Mercadé escriu un article que m'ha sembla molt valent i amb el que estic molt d'acord.

Partint de l'exposició:  La qüestió del paradigme. Genealogies de l'emergència en l'art contemporani a Catalunya, Albert Mercadé es fa una sèrie de preguntes i manifesta el seu punt de vista, parlem clar, diu i realment ho fa, més clar impossible.
...l'exposició és desencoratjadora: Un immens frigorífic visual on manca la tensió creativa, el compromís conceptual, la transgressió visual, la ironia desestabilitzadora, picades d'ullet a la tradició contemporània de l'art...

Considera que no és una selecció eclèctica d'artistes emergents sinó d'una facció ben delimitada, no representativa de l'art emergent català.

Baix nivell general d'obres presentades del qual no només en responsabilitza els autors també els seleccionadors lògicament.

Les obres dels artistes referencials en general desmereixen la seva grandesa... parla d'Eulàlia Valldosera i Carlos Pazos per exemple, es pregunta com és que cap d'aquests emergents a agafat com referent a Antoni Llena, Francesc Torres, Muntadas...en el cas de la fotografia a Txema Madoz, Joan Fontcuberta.
Com és que no són referents, Chancho, Artigau, Plensa...

Es premien precipitadament els joves talents, subvencionen amb massa lleugeresa catàlegs i grans exposicions.

L'únic que aconseguim és que la bombolla de l'art contemporani continuï enlairant-se i distanciant-se cada cop més de la latitud humana.

La cocció de l'art és lenta i soferta, abans que improvitzada i lúdica.

Valdria més invertir a diagnosticar les errades a les escoles d'art, a la crítica d'art, als espais d'art... tot per cert  sufragat entre tots.

Quin model proposem als joves estudiants de Belles Arts?

Encetem una altra dècada de neoconceptualisme oficial, gris a Catalunya?

Aquesta entrada és gairebé la transcripció de l'article d'A. Mercadé, però us aconsello la lectura íntegra.










2 comentaris:

  1. Cal reflexionar, sí, sobre tot això.
    Segons com, i tot i que ens ho estem passant malament, potser la crisi posarà les coses a lloc.

    ResponElimina
  2. Estic totalment d'acord amb les opinions de l'Albert Mercadé sobre la qualitat de l'art contemporàni, tot i que, penso que ara per ara vivim una època convulsa i dramática que segur, donarà dintre d'un temps, un gir important en tots els àmbits al voltant de l'art actual.

    ResponElimina